I per fi, el gran dia!

Ha arribat el gran dia. M'he llevat molt d'hora, abans de les 6, he estat llegint una estona fins que ha sonat el despertador,a les 6.50
He preparat totes les coses: neoprè, alforges, bici... i cap al carrer, cap a Badalona, que hi falta gent!
He trigat molt menys del que pensava: uns tres quarts d'hora, i he arribat molt d'hora. He vistel Pep i a la seva dona que se n'anaven (encara que no m'han vist a mi, suposo que no és fàcil reconèixer una persona quan va amb la bici, casc i tot això). Lligo la bici, i arriben el Ferran i el Xavi, amb el caiac a la baca del cotxe
I a poc a poc, han anat arribant companys i companyes. Hem estat més de trenta. M'ha fet molta il·lusió trobar el Jaume, l'Eli, la Marta, la Sònia, el Jaume... i tants d'altres, i conèixer perfi la Blanca!
Tots uns cracks. Els preparatius s'acceleren, banyadors, boies, neoprens... FOTO!

Comencem a nedar, el mar perfecte de temperatura. Les sensacions fresquetes, però no gelades.
Vaig molta estona amb el Carlos, a qui darrerament no podia ni seguir, estic contenta. Arribem al Pont del Petroli, més ràpid que mai, i travessar-lo dóna una sensació entre impressionant, irreal, de pel·lícula. Un cop passem el pont, trobem la Sònia i la Isabel, que ens estaven esperant.Quina il·lusió! Carlos decideix fer el circuit llarg, i la meva prudència em recomana tornar amb la Sònia i la Isabel. Ens entretenim a parlar, la Isabel surt. Tenia fred.
I amb la Sònia, la tornada ha estat un gran privilegi. Anàvem parlant, trobant els que ja venien de tornada del circuit llarg, la majoria es paraven a saludar, ha estat fantàstic!! Bé, alguns han passat sense dir res, amb els braços fent el molinet, amb una freqüència de braçades que feia por i tot!! Aquests són els que jo deia ahir que volien treballar-se la jerarquia natatòria. I tant si se l'han treballat!! I se l'han guanyada!
Al final decidim no aturar-nos més i anar directes cap a l'arribada, i com sempre el meu sentit de l'orientació em porta a un altre lloc, però 300 metres més enllà ja som a l'arribada.
Engrescadora retrobada, tots som guanyadors, tots hem fet allò que ens agrada: sentir el mar en les nostres mans, en les nostres oïdes, sentir les bombolles que surten del nas, el so del picar de peus, les onades,la sorra...
Mariner de Carlos amb forma de coca de llardons amb pinyons i ametlles.
Xerrada, salutacions, retrobades... i comiat!
Deslligo la bici, neoprè i altres estris a les alforges, i cap a casa! Una hora rodona, amb semàfors i pujades inclosos. Avui sí que he disfrutat dels entrenaments, Andreu. I aquesta tarda, a reposar-los. Gràcies. Gràcies a tots. Gràcies a Xavi i a Ferran per ser els creadors d'aquesta colla, i gràcies a la Isabel perquè gràcies al seu projecte solidari, avui hem estat moltíssims.

Entrenar? Temps!!

Tinc aquest blog molt abandonat, i és que he tingut l'esport molt abandonat, i m'he adonat sobretot quan he fet la triatló per equips del Prat, fa dues setmanes. 

No em tocava d'anar-hi. Però les casualitats de la vida van fer que estigués en el lloc adequat en el moment adequat. I amb dues noies joves i molt en forma em vaig trobar a la sortida de la natació, acompanyant-les, de fet elles a mi, en aquesta nova singladura.

La forma a l'aigua deixava molt que desitar. Però què vols! Sense entrenar GENS no es pot fer res... Domingo Catalán deia que "Aquí no hay más hostias que las blancas y redondas", que volia dir que quan s'entrena, les marques surten. I, en el meu cas, quan no s'entrena, no surt res. Encara prou paciència que van tenir la Kaisha i la Clara d'esperar-me en tots tres trams.

Conclusió: cal entrenar més.

I la setmana següent tenia els 400 metres lliures al campionat de Catalunya de màsters. Havia passat una setmana, però el meu estat de forma no havia millorat gens ni mica, per molt que m'hagi esforçat a anar algun dia a la piscina i a córrer algun altre dia, mitja hora com a molt.

Total: en el 400, surto sense forçar, però al cap de 100 metres ja m'arrossego fins als 400. 

Torno a arribar a la conclusió que cal entrenar més.

Però l'Andreu em va dir: "No es que necessitis entrenar, el que necessites és el temps per fer-ho, el temps per descansar d'ells i la tranquil·litat per disfrutar-los." I té tota la raó. L'Andreu és un triatleta experimentat del CnCatalunya, a qui admiro profundament per la seva força de voluntat, com es cuida, l'energia que té i la seva consciència col·lectiva de grup. És el que es pot anomenar un cohesionador. És un element fonamental en la secció de triatló del Club Natació Catalunya.

Nova conclusió: necessito TEMPS. Com diu: temps per entrenar, temps per descansar entre els entrenaments i temps per disfrutar-los també amb tranquil·litat.

Per això no em surt res... Necessito temps. Però sóc la primera que sempre m'ocupo el temps al mil·límetre, si no és amb coses dels nens és amb coses meves.

Està clar que caldrà prioritzar. Però també incorporar la bici als desplaçaments urbans, que sempre havia fet i que fa uns mesos que ho he deixat de fer. Per fi he aconseguit pujar i baixar la bici per l'ascensor sense desmuntar més d'una roda, i demà agafaré la bici (de ciutat) per anar a nedar a Badalona, a una sortida natatòria solidària per ajudar un nen amb leucèmia.

Serà una nedada entre cracks, campions i campiones de natació... i jo allà, com un ànec de goma en una banyera... Entre dofins. Però dofins amics. I m'hi sento bé. Em fan sentir molt bé.

I tot suma, i demà tindré la tranquil·litat necessària per entrenar, relaxar-me i disfrutar de l'entrenament.

Gràcies amics. Què faríem sense els amics!! (I les amigues, és clar!!)