Per fi va arribar la Triatló Olímpica!

Per fi va arribar la triatló olímpica, el 17 d'octubre de 2010. Va ser dur, però ara, vist amb gairebé un mes de diferència, veig que sí, que va ser un encert, em sento ara una mica com una superwoman, com moltes que hi havia allà... i que ho van fer molt millor que jo. Això vol dir... a entrenar! i a millorar!

Previs al Primer Triatló de la Dona Barcelona 2010

He anat avui amb la Pilar Hidalgo, el nostre company tonicosco de corredors.cat a comprovar que es podia nedar en el llac del parc de l'Espanya Industrial. I us he de dir que tant la Pilar com jo hem fet el circuit nedant.  

Només hi ha un trosset on cobreix molt poquet, però així i tot es pot fer aquell tros fent crol.  El llac estarà una mica més ple del que estava avui, o sigui que segurament ni es tocarà amb la mà a terra en aquell trosset. 

Brut? No tant. Unes quantes fulles, i alguna cosa al fons, però RES A VEURE AMB QUALSEVOL PANTÀ on es fan triatlons. 

En definitiva, ha estat un plaer conèixer la Pilar Hidalgo, el toniscoso i els organitzadors, que hi estan posant tot el possible perquè funcioni. Sembla que LA PROVA DE NATACIÓ ES FARÀ. Sembla que es faran sortides de 30 dones cada 5 minuts, i anirà tot controlat pel xip. 

JO HO VEIG POSSIBLE. Si enganxa, li desitjo una llarga vida i moltes edicions a aquest primera Triatló de la Dona!!

Primer entrenament "EN SÈRIO" amb LA RAIG

A mig camí, abans de fer la tornada.

Avui, gràcies a l'Albert, a QuimG i Danistal he fet el primer entrenament "en sèrio" amb la Raig.  70 Kms mondos i lirondos!! Una passada. Fins a la Roca, no hem pujat a Parpers perquè portàvem ja un munt de kms, i per ser la primera vegada, valia més la pena quedar-se amb bones sensacions...

Què dir? Dues paraules: IN-CREÏBLE.

I LA RAIG s'ha portat de meravella. Quina màquina!! Estic encantada!! Gràcies, Alfons!

Màxima velocitat punta: 40,8

Mai imaginable!! Una passada.

Gràcies, gràcies, gràcies!! Sóc molt feliç.

FINISHER!

Ara he repassat que no vaig postejar RES sobre un dels grans esdeveniments de la meva vida dels darrers temps. Sóc FINISHER!

El 18 de juliol vaig fer la meva primera Triatló. Així, amb majúscula inicial, com un nom de pila. La senyora Triatló se'm va aparèixer fa molt de temps, però ningú no me l'havia presentat. I ara, aquesta senyora se m'ha presentat, però té tela, la senyora! Pot ser allò que sembla, allò que pot semblar, allò que un s'imagina que era i que pot no ser... i pot ser-ho TOT!

Amb això volia dir que se m'ha presentat la Triatló Sprint. És una distància assequible per a mi, en les condicions en què estava, i que encara estic. 750 metres nedant (pensava: total, quan vaig a nedar SEMPRE faig més metres que això!), 20 km amb bici (penses: si és pla, és anar fent... si et canses afluixes i ja està... :-)), i  5 Km corrent. Vaja, xupat tot per separat. I sumat, calculava que seria més o menys com una mitja marató, però més divertit, perquè vas canviant de prova. 

D'altra banda, tenia els bessons (sobretot el dret) molt tocats. No sé perquè, l'any passat vaig haver de parar d'entrenar per causa dels bessons, i aquest any m'ha tornat... igual he d'anar a mirar-me unes plantilles (però sempre m'ha fet molta ràbia això de les plantilles... segurament hauré de claudicar).

Vaig fer els 750(?) metres nedant. Sort del Sergio, que ens havia donat tants de consells sobre nedar (d'això en sap un güèf...) i les sensacions van ser molt bones. La transició per agafar la bici se'm va fer eterna: entre el tros que passes corrent (amb pedres i descalça... uf), i jo, que sóc molt leeenta per canviar-me. Que si et treus la sorra dels peus amb una tovallola, ara treus de la bossa el dorsal, que tot estigui al seu lloc. Posa't els mitjons, les sabatilles, els nusos de les sabatilles... ai, el casc! ai, les ulleres! ai! preparar la gorra per quan acabi la bici... i apa! agafar la bici i sortir de boxes. Un cop passes la ratlla, ja pots pujar a la bici.

I, una gran experiència m'estava esperant. La bici va ser una veritable passada. Vaig "disfrutar de lo lindo". Sempre m'ha agradat anar amb bici, però això ja va ser el màxim. Poder anar per una carretera SENSE COTXES a tope de les teves forces (sense entorpir, això sí, la meva bici no donava per tant...)... Increïble. M'anava passant tot déu. Jo només avançava a gent sense cap experiència que portava mountain bikes, però wenu, algo és algo... El moment que ho vaig passar una mica estrany va ser quan em va avançar un dels grups, perquè un dels ciclistes em va tocar amb la seva bici. Em va fer trontollar una mica (de fet, em van avançar per totes dues bandes alhora, em sentia ben estranya, com absorbida i després rebutjada pel grup). Però això va ser tot. Després el tram de córrer, això va ser el pitjor, perquè el bessó dret va estar com una pilota des del Km 1. Però vaig pensar: si camino o corro super lenta, a uns 7 o 8 min el Km, faria 1h45 minuts, ja m'estava bé. I vaig anar trampejant (així i tot em va sortir a uns 5.27 cada km, que per aquelles condicions no està gens malament!). I... FINISHER! 1 hora 38.

FINISHER en realitat vol dir BEGINNER, perquè comença una enganxamenta ben gran!

I tots els companys i companyes de corredors.cat, tot increïble. Companys de debò, ajuden en tot, i molts eren debutants, com jo!!

Em vaig sentir FELIÇ!!

I la Raig és una conseqüència d'aquesta enganxamenta feliç...

Raig

 

Mai de la vida hauria ni imaginat que tindria una bicicleta de carretera. Es diu Raig. És negra, vermella i blanca.
Corre més que jo, i això és un gran repte. A sobre de la Raig em sento com devien sentir-se els amos de "Fúria", us en recordeu? Aquell cavall que era salvatge, però molt carinyós i fidel amb els seus.
Doncs a sobre de la Raig és com si anés a sobre de la Fúria. L'he de controlar, i farà el que jo li demanaré, però he de saber què li he de demanar, fins a on li puc demanar, i he de saber fins a on em podrà i em voldrà donar.

La Raig. 3 d'agost de 2010

Avui l'he estrenada, i al cap d'uns 30 minuts ja em sentia força còmoda a sobre de la Raig. Serem bones amigues!!

Ja queda molt poquet...

PER A LA MEVA PRIMERA TRIATLÓ!!
Em sembla que tinc la síndrome del "pre-cursor" (jajaja). Em refereixo --segur que a molts us sona ;) -- a aquell que ha de fer una cursa i diu: "em fan mal els genolls", o "he tingut una grip aquesta setmana", o bé "no he pogut sortir a córrer perquè ..." es tracta d'esgrimir qualsevol raó per excusar-te si no acabes del tot bé. I, si et surt bé, així vols fer creure els altres que encara vals més, si "malgrat totes aquestes coses que t'han passat" tot et surt bé.

Doncs sí, estic amb la síndrome "precursor". No he entrenat en tota la setmana: mal al bessó, un genoll que de cop em va fer mal... els nens al Liceu http://www.flickr.com/photos/evadonat/sets/72157624489032854/ ... Sí, tinc excuses... a milers.
Però com que és la meva primera triatló, no tinc cap barrera a trencar. Qualsevol temps estarà bé. Perquè de fet l'important és acabar-la amb ganes de fer-ne una altra. Espero no descuidar-me cap de les coses importants... i prou. I l'horitzó, per endavant, és, com quan feia dansa: anar a classes. Entrenar-me. M'encanta entrenar-me. Anar cada dia a la piscina, o córrer quan "encara no estan posats els carrers"... i suposo que quan entreni amb la bici fora d'anar i tornar a la feina trobaré també al·licients així. Les curses són l'excusa per continuar entrenant. I vull que sigui així. Gràcies a tots els qui m'heu ajudat a estar on estic ara, amb o sense síndrome "pre-cursora".

Gràcies!

Estic molt contenta, he recuperat la il·lusió que feia molt i molt de temps que no tenia, a nivell personal, a nivell intern. Entre corredors.cat, les meves amigues Alba, Maria, les del Facebook --especialment la Sarah, la Verity, la Lisa...-- i els nois també, tant de corredors.cat com de Facebook... estic feliç. Gràcies, Krlos, per rectificar-me un post d'aquest bloc... Això significa que t'interessa, que l'has llegit...
I què dir de l'entrenament d'ahir a la platja? Uns 1.500 metres de boia a boia... amb els amics Stone, Sergi, Marta, Lluis... Increïble.
Sóc molt feliç. Gràcies a tots. Gràcies a totes.

Comencem els canvis de ritme

Avui hem sortit amb l'Hèctor i ens ha anat bastant bé, ens hem quedat bastant contents. Gairebé 11 Km, i a un ritme, de vegades, prou bo.
L'important és sentir-nos, com deia el Domingo, que el ritme és "alegre". La setmana passada vam fer canvis de 30 segons, que ens agilitzen les cames, i demà segurament anirem a l'Oreneta a fer el circuit de 3 minuts amb pujada, per fer unes 8 o 10 pujades fortes. Demà, més.

Finalment m'he decidit a fer la meva primera triatló

Aquesta setmana, i gràcies als amics de www.corredors.cat , m'he decidit a apuntar-me a la meva primera triatló. Serà la triatló de la vila. Em feia dubtar si fer-ho la bicicleta que tinc, que no és de carretera, però un company correcat m'ha dit que ho fes igualment, amb la meva, i que passi el que déu vulgui. L'important, com deia ell, és acabar-la amb bones sensacions i tenir ganes de fer-ne una altra. I així m'he animat. Allá voooy!!
Això sí: dubtes mil. Però wenu, ja aniré fent... Encara no sé com es fa per deixar la bicicleta i les vambes... uff!!
I gràcies, Alba, per oferir-te a ajudar-me! Si em cal, de debò que t'ho diré!

L'entrenament d'aquest diumenge... anem entrant!!

Avui, diumenge, no m'ho pensava però he fet un entrenament en què si m'haguessin fet una foto de la cara hauria sortit somrient durnant tot l'entrenament. He sortit de Sarrià, he anat pel lateral de la Ronda de Dalt fins a la sortida del Túnel de la Rovira. He seguit el camí fins a Horta, plaça Eivissa, passeig Maragall, Mare de Déu de Montserrat, Plaça Sanllehy i CN Catalunya. 10.230 km. M'he trobat super bé. Hi ha hagut pujades, baixades, de tot (i he sabut pel Gamin que el Catalunya i casa meva estan a la mateixa alçada sobre el nivell del mar, o sigui que el que he baixat ho he pujat també!, una bona notícia!). Hi ha hagut moments que m'he sentit bastant lleugera, amb bones sensacions... Anem entrant!! A veure si aviat tinc el somriure de l'Alexandra Panayotou!
Ah, i després uns quants llargs a la piscina del CN Catalunya per desentumir.

Cursa de Can Mercader

Ja m'ho havia dit el meu amic Joaquín Gutiérrez fa mooolts anys: aquesta cursa té molt bon rotllo. La gent que l'organitza hi posa la pell. La seva dona, ahir, va estar tota la nit fent entrepans. I a part de donar una samarreta (taronja, per cert!), una poma, un plàtan, aigua, fanta... i jo que sé quantes coses més, hi ha molt bon ambient. M'he trobat amb els meus (nous) amics correcats, amb Diego García Pérez, (quant de temps feia que no parlàvem!!), i realment he comprovat el que deia el Joaquín. Molt bon ambient, i una cursa molt plana. M'he sumat a la barqueta que portava "Brujita", de sub 50, sense gaire confiança en mi mateixa, però l'he seguida fins al Km 6. A partir d'allà, com que anava esbufegant (després el meu Garmin m'ho ha confirmat, anava a més de 180...) i no em trobava còmoda, he baixat el ritme, i he fet la resta a 5.20, 5.22, 5.22 i 5.22. Es veu que sobre els 5.22 és un bon ritme per a mi!!
Molts amics i amigues correcats han fet mmp (millor marca personal), com l'Alba. Felicitats!
Una bona cursa!!

Gràcies, correcats per totes les fotos, entre elles aquesta! (a la foto amb Brujita, que porta el globus)

I per fi va arribar la Cursa del Corte Inglés!!

Sí, per fi va arribar la Cursa del Corte Inglés.
Estic molt contenta tot i que em sembla que he fet la pitjor marca de la meva vida. He après en primera persona allò que deia l'Arcadi: Córrer per ser feliç.
Només arribar m'he pogut fer la foto amb els meus companys correcats, (gràcies Kristina per la foto!), sóc la que va de groc a l'esquerra del Barni i a la vostra dreta... encara que per timidesa no m'he presentat gaire... He estat amb l'Alexandra Panayotou, que m'ha convidat a córrer amb ella i el Barni a ritme lent, si el meu objectiu no era fer marca. M'ha animat i m'ha fet canviar el xip. Quan hem entrat a dins del circuit tancat, he vist... la Rosa Catalán! Jolines, tenia moltes ganes de veure-la. M'ha dit que s'havia apuntat a la Marató de NY al novembre, tota una fita que admiro moltíssim!
I parlant parlant, han donat la sortida. He començat amb la Rosa, després he empalmat amb l'Alex i el Barni... fins que han cridat a l'Àlex perquè havien aturat el Barni per fer-se fotos amb ell al carrer Aragó. M'ha costat, amb la riada de gent que hi havia, aturar-me i he continuat (això sabem tots que pot passar), un cop tenia aquest ritme, amb aquest ritme he continuat. I mirant la gent, disfrutant, sense cap dolor, anaven passant els Km (només n'he vist 3: el 2, el 5 i el 10 --normalment estàs pendent de cada 1.000 per veure a quin ritme vas... avui res d'això!!). Anaven passant els minuts, passem per l'estadi olímpic (per cert, un tartà fantàstic!!), baixada, Km 10... i arribada! Molt bé.
Estic contenta d'haver fet aquesta cursa així!

Alex Panayotou, una tia rara!!

Coneixeu l'Alex Panayotou? És una dona de nacionalitat grega nascuda a Irlanda (gràcies Krlos per la rectificació!!) que viu  prop de Barcelona, ultrafondista, que fa les coses més impensables que un es pot imaginar. La darrera va ser fer 2010 Km en 31 dies. Ara ja en guarda una de nova...

No sé quants Km deu tenir ja a les seves cames (i cervell!), però les deu tenir de ferro!!

Alex, la vida és curta i només deixem traça per les coses que fem de manera diferent dels altres. Alguns amb un punt de bogeria, però que plantegen nous reptes a aquells que creuen que ho saben tot. Endavant, Alex, sigues feliç i fes feliços als altres!

Una abraçada.

Els entrenaments d'aquesta setmana

Fa uns dies que no "postejo" res sobre els entrenaments.

La veritat és que tinc novetats. Meves i dels nens.

Dilluns vaig fer 11,5 Km amb els nens, més o menys, i van aguantar com uns roures! No només van aguantar, sinó que em superaven de bon tros. Diumenge havien corregut tots en les seves respectives proves classificatòries (o no) per al Campionat de Catalunya. L'Eloi, classificat en els 3.000. L'Ernest i l'Emma es van esforçar molt en un 1.000 en el qual, si els contraris surten a tope, és difícil remuntar anímicament... Però tot és experiència.!

Bé, sigui com sigui, dilluns vam fer 11,5 Km, que ja sumaven un total de 94 Km.

Dimarts, 10 Km en el circuit de Pedralbes, que ja van sumar 21 de total de la setmana i 104 acumulats des del principi del llibre d'apunts.

Dimecres, canvi d'activitat, 45 minuts d'spinning a Dir Campus, he de reconèixer que estava una mica cansada.

Dijous i divendres no vaig fer RES. Descans tot i que m'hauria anat bé, tenint en compte els nervis de la feina...

I avui, 10 Km (que sumen 31,5 i 114) amb l'Hèctor, circuit Bonanova-Pedralbes, a ritme molt "patateru" perquè demà hi ha El Corte Inglés...

Algunes frases d'Haruki Murakami

Darrerament, com que m'estic tornant a aficionar a córrer, estic llegint llibres sobre això, sobre córrer.

Del llibre de l'Arcadi en parlaré en un altre post, perquè aquest post el dedico a anotacions que fet en el llibre d'Haruki Murakami, De què parlo quan parlo de córrer, cadascuna per motius diferents. Tot seguit n'hi aniré posant unes quantes.

Pàgina 25 de la versió catalana, sobre el pas del temps en la nostra manera de pensar:

"Una vegada el Mick Jagger va dir que s'estimava més morir-se que haver de continuar cantant Satisfaction als quaranta-cinc anys. A l'hora de la veritat, però, en té més de seixanta i encara la canta. Hi ha qui se'n riu, però jo no penso fer-ho. Quan era jove el Mick Jagger no es podia imaginar com seria als quaranta-cinc, i jo no sóc ningú per riure-me'n. L'única diferència entre ell i jo és que jo no he estat mai un cantant de rock jove i famós, i per tant ningú no es recorda de les bestieses que devia dir de jove".

Pàgina 48 de la versió catalana: "Les escoles són així. El més important que s'aprèn a escola és que les coses més importants no s'aprenen a escola". Sense comentaris!!

He trobat curiós que explica tan tranquil·lament (encara que li representa un trasbals) que (pàgina 69) "La noia que ha portat l'oficina de Tòquio mentre nosaltres érem als Estats Units ens ha anunciat que l'any que ve es casa i que vol deixar la feina, de manera que hem de buscar algú que la substitueixi". Crec que a la cultura japonesa és encara més habitual aquest tipus de comentaris / vivències... amb tota naturalitat. La dona japonesa té encara molt camí a recórrer? Ho volen? És millor com ho fem nosaltres? Amb aquest estrès de voler i haver de fer-ho TOT?... però triem, tu! Elles sembla que no trien... O sí? Si ho fan, ho fan lliurement? Uff....

Pàgina 77: "A vegades hi ha gent que es riu dels que correm pensant-se que ho fem perquè volem viure més anys. Però jo no crec que la majoria dels que correm ho fem per això. Més aviat diria que si correm és perquè volem viure la vida al màxim, encara que siguin pocs anys. És preferible viure els anys que et toquen amb vitalitat i amb uns objectius ben clars que no pas viure'ls deixant-los passar sense suc ni bruc (...)" Hi estic totalment d'acord. Començar el dia corrent, o anar a córrer a la carretera de les Aigües cada dia t'ajuda a pensar que CADA DIA és diferent. Que vius cada dia. De manera diferent. Cada dia hi ha noves flors, noves pedres al camí, nova temperatura, nova respiració, noves sensacions... I posar això enmig de la rutina diària o l'estrès diari et fa distanciar, separar un dia de l'altre, com quan érem nens. Quan jo era una nena sentia sensacions diferents cada dia, com si d'un dia a l'altre passés un mes sencer. El temps no és que fos més lent, però sí que diferenciava sensacions diferents, vivències diferents, suposo que era perquè era en una època en què som "esponges", que absorbim i processem. Doncs això, córrer m'ajuda a absorbir i processar com un(a) nen(a) petit(a).

Aquest document pot ser útil a qui li agradi fer-se un pla d'entrenament o, simplement veure el que ha fet amb perspectiva. L'únic requisit és... anar-lo omplint!

Primer Posting sobre córrer

Aquest és el meu primer posting en aquest bloc.

La meva vida és una mica caòtica, però necessito, i ho estic intentant, posar-hi ordre. Per això he cregut convenient separar en blocs diferents els diferents aspectes de la meva vida. Segurament en deixaré algun de "miscel·lània", però aquest el vull deixar per coses de córrer.

De moment havia publicat a evadonat's thoughts, però els postings d'esports --i especialment de córrer-- els posaré aquí.

Vull fer un homenatge a Haruki Murakami, un home qui admiro. Perquè ha sabut dedicar-se a allò que vol fer, tranquil·lament, i continuar corrent. Posaré en aquest bloc algunes cites del seu llibre sobre córrer. N'hi ha que m'han agradat molt. Córrer és una activitat que sí, sí senyor, es pot fer portis la vida que portis.