Vaig anar amb el meu fill gran (13) i la meva filla petita (9) a Vilanova i la Geltrú, on es disputava el campionat de Catalunya i el campionat d'Espanya d'Aigües obertes. Al matí feien el 10.000 metres i el 5.000 infantil. Vam arribar-hi sobre les 11.30 i vam veure arribar els primers homes del 10.000 i també les primeres dones.
Com que la competició era difícil de seguir, els nens es començaven a avorrir. I com que feia molta calor, vam agafar una barca amb pedals i un tobogan, que ens va fer passar-ho molt bé durant una hora sencera. Els nens es van divertir, van col·laborar entre ells, fins i tot una estona es van estirar a descansar... cosa inaudita!
Vam dinar una merescuda paella en el bar que hi havia en el mateix espigó on hi havia l'organització de l'esdeveniment. Una passada. Semblava Eivissa. Airet, sol, ombra, una amanida genial, i la paella boníssima, sobretot per la companyia. Un cop vam acabar de dinar van començar a arribar els amics, i els nens van anar per les roques de l'espigó, veient com un snorkelist agafava un pop (després en van ser 2, pel que diuen ells), esperant que arribés l'hora de començar la travessia.
Cua llarga esperant les marcacions, però distreta perquè ens vam trobar molts amics i amigues.
Els nens, amb calma, esperant que comencés. Vam guardar les bosses a la zona del CN Vilanova, i ens vam encaminar cap a la zona de sortida. L'Eloi i l'Emma van anar cap a la zona on s'esperaven tots els familiars.
Estona de trobades, comentaris, coneixences, les 3 tongades prèvies d'homes a la sortida es van anar succeint. I a la quarta, quan ens vam encaminar cap a la boia on donaven la sortida, em trobo que a la meva esquerra l'Emma i l'Eloi em seguien, animant-me: Molta sort, mama!! Que vagi molt bé!! Els vaig donar les gràcies, això no té preu.
I finalment, arribo a la boia. Tret de sortida i endavant!! 2 voltes al circuit (un rectangle de 4 boies) de més de 1500 segur, però hi era per a tothom.
Al cap d'uns 200 metres ens vam quedar les que nedàvem més o menys igual, amb el sol de front, preciós, però costava molt de veure la boia. Es va fer llarg aquest tros, però superat! El tram curt aquesta boia i la següent va ser mogudet. Com podien ser totes les onades allà!! En un moment vaig notar la paella, que pujava pel meu coll i em vaig recordar dels amics que deien que havien vomitat en altamar. Però només va ser un momentet, la resta em vaig trobar força bé. Se'm va fer força llarg, i vaig adoptar un ritme molt còmode (potser massa), que vaig alterar en el moment que una de les nedadores que m'anava trobant tota l'estona em va agafar el peu, i llavors vaig decidir que a falta d'uns 500 metres ja era el moment d'apretar. I sí, llavors sí que vaig tenir la sensació d'apretar una mica més, que va durar fins al final. Hi havia una plataforma en el mar on hi havia jutges, i un cartell que deia "META". Cap allà que hi vam anar... Toco la "meta" amb la mà... passo per sota de la plataforma... i em trobo els meus fills esperant-me i felicitant-me. AIXÒ NO TÉ PREU!! Portaven 20 minuts esperant-me a l'arribada, per si de cas arribava abans...
Després vam tornar al "lounge", ens hi vam estirar, els nens també, escoltant música... era una tarda maquíssima. Vam veure com el sol anava baixant per sobre del mar, davant dels nostres ulls, per sobre del massís de entre Vilanova i Cubelles.
El lliurament de premis, fantàstic. Molts amics i totes les amigues amb premi.
Fins i tot hi va haver un podi on tots tres nois eren amics i cracks.Vaig fer bronze en la categoria, però un or al cor.
La part trista de fet no és tan trista. Simplement una lliçó. No podia esperar que tota la vida les coses estiguessin aturades, esperant un senyal. La gent continua la seva vida, i de fet no puc més que alegrar-me'n.
Ara no sé quina és la següent parada esportiva abans de la Baixada del Renaixement... doncs a crear-la!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario