Feia dies que volia penjar un post sobre la sortida al mar que vaig tenir l'honor de compartir amb els companys i companyes del CN Catalunya.
L'Andreu va ser qui em va dir que aquell dia entrenarien al mar, a la platja de Bogatell. I m'hi vaig sumar, sabent que TOTHOM neda molt més ràpid que jo, però una que és valenta, m'hi vaig llençar de ple.
Hi vaig arribar la primera, vaig empalmar directament des de la feina.
El primer d'arribar va ser l'Andreu. Va ser perfecte, perquè així em va anar presentant a tothom a mesura que anaven arribant. Em va presentar el Miquel, l'entrenador.
I van començar a aparèixer, d'aquí i d'allà, els companys i les companyes, a algun@s els feia mandra posar-se a l'aigua (cosa dels nedadors), i altres tenien pressa per entrar a l'aigua des del moment de dir-se hola. Jo no sabia realment si formava part d'un grup o de l'altre.
Vaig anar coneixent i saludant els companys i companyes. Tot en ordre, però sensació de novata total. Novata autèntica.
Ens posem el neoprè, veig que em miren però intento no parar-hi gaire atenció.
El Miquel dóna les instruccions per a l'escalfament: anar a la boia, tornar, cap aquí o cap allà (això no ho recordo exactament perquè crec que en aquest cas les instruccions no van coincidir gaire amb el que --almenys jo-- vaig fer).
Va quedar demostrat: novata total i lenta. Però valenta, que carai! Allà hi havia una quarentona novata entre tanta joventut enèrgica! I això té el seu mèrit.
Un cop hem fet l'escalfament ens va donant instruccions, jo les adapto al meu nivell (crec), i quan acaba l'entrenament tinc una sensació fantàstica: entrenar al mar et dóna una pau que només et proporciona córrer a la muntanya. I la colla era divertidíssima. Bromes aquí i allà, i tothom havia treballat. Cadascú al seu ritme. I vaig aprendre moltes coses. Entre elles a entrar a l'aigua i a intentar comptar cicles de braçada (difícil quan respires bilateralment, però almenys ho vaig intentar, hehe).
Després, ens traiem els neoprens, els esbandim sota les dutxes de la platja i, és clar, una bona dutxa amb aigua freda també, ens tornem a vestir de "persones normals", i aquí no ha passat res!
Per cert, vaig saber per què em miraven quan m'havia posat el neoprè... Sóc petitona, i es notava que el neoprè m'anava massa llarg i l'havia de tallar (gràcies Mercè)... Novatades!!
Estic desitjant tenir una mica de temps un altre dijous per poder anar amb ell@s al mar. Vaig riure moltíssim. I també vaig aprendre molt.
Gràcies!
L'Andreu va ser qui em va dir que aquell dia entrenarien al mar, a la platja de Bogatell. I m'hi vaig sumar, sabent que TOTHOM neda molt més ràpid que jo, però una que és valenta, m'hi vaig llençar de ple.
El primer d'arribar va ser l'Andreu. Va ser perfecte, perquè així em va anar presentant a tothom a mesura que anaven arribant. Em va presentar el Miquel, l'entrenador.
I van començar a aparèixer, d'aquí i d'allà, els companys i les companyes, a algun@s els feia mandra posar-se a l'aigua (cosa dels nedadors), i altres tenien pressa per entrar a l'aigua des del moment de dir-se hola. Jo no sabia realment si formava part d'un grup o de l'altre.
Vaig anar coneixent i saludant els companys i companyes. Tot en ordre, però sensació de novata total. Novata autèntica.
Ens posem el neoprè, veig que em miren però intento no parar-hi gaire atenció.
El Miquel dóna les instruccions per a l'escalfament: anar a la boia, tornar, cap aquí o cap allà (això no ho recordo exactament perquè crec que en aquest cas les instruccions no van coincidir gaire amb el que --almenys jo-- vaig fer).
Va quedar demostrat: novata total i lenta. Però valenta, que carai! Allà hi havia una quarentona novata entre tanta joventut enèrgica! I això té el seu mèrit.
Un cop hem fet l'escalfament ens va donant instruccions, jo les adapto al meu nivell (crec), i quan acaba l'entrenament tinc una sensació fantàstica: entrenar al mar et dóna una pau que només et proporciona córrer a la muntanya. I la colla era divertidíssima. Bromes aquí i allà, i tothom havia treballat. Cadascú al seu ritme. I vaig aprendre moltes coses. Entre elles a entrar a l'aigua i a intentar comptar cicles de braçada (difícil quan respires bilateralment, però almenys ho vaig intentar, hehe).
Després, ens traiem els neoprens, els esbandim sota les dutxes de la platja i, és clar, una bona dutxa amb aigua freda també, ens tornem a vestir de "persones normals", i aquí no ha passat res!
Per cert, vaig saber per què em miraven quan m'havia posat el neoprè... Sóc petitona, i es notava que el neoprè m'anava massa llarg i l'havia de tallar (gràcies Mercè)... Novatades!!
Estic desitjant tenir una mica de temps un altre dijous per poder anar amb ell@s al mar. Vaig riure moltíssim. I també vaig aprendre molt.
Gràcies!
