Els Kgs de més... FORA JA!

Fa 2 anys i un mes encara fumava. Fa 2 anys i un mes vaig decidir deixar de fumar. Fa 2 anys i un mes pesava 8 kg menys. Com qui no vol la cosa en un any em vaig posar tots aquests kgs a sobre i ja fa un any que no me'ls trec. Però m'he decidit. Són 8 kg que sembla que no però m'han costat molt de guanyar i molt de mantenir, amb molt d'esforç: bombó rere bombó, nervi rere nervi, "premi" rere "premi". S'ha d'acabar amb els premis que en realitat són un càstig, i han de començar els premis que acaben amb premi real per al cos.
Quan torni al meu pes correré millor, em sentiré més àgil i estaré més contenta.
Com que sabem què és el que cal fer per aprimar-se, he decidit no intentar dietes "llamp" que no porten enlloc, perquè només l'equilibri porta a qualsevol resultat durador.
Primer de tot: descans 8h mínim al dia. A complir sigui com sigui.
Segon: menjar amb el cervell, i no només amb la vista o la boca.
D'esport ja en faig, només em cal endreçar el que faig, dins de la mesura del possible ateses les circumstàncies. Fer més cas del Domingo Catalán, de l'Andreu i ser menys exigent amb mi mateixa m'ajudarà. La setmana que estic amb els nens m'he de programar menys esport, així no patiré tant (que és el que em porta a menjar malament).
Aniré postejant els progressos.

No començo demà, començo ARA!

La Triatló de Manresa se m'ha quedat fora del sac

Dissabte tenia la triatló de Manresa. Sprint. De les que m'agraden. Era la primera tri que feia amb els companys i companyes del CN Catalunya. Molta responsabilitat. Tanta que divendres no vaig fer ni un minut de classe de body pump (que normalment faig els divendres, i aquest divendres hauria tocat classe seguida d'una de spinning) per guardar-me energies per a la tri.
Aquesta setmana, l'Alfons m'havia dit que havia rebut les manetes petites, i dijous li vaig portar la bici perquè me les posés i em posés un compact per poder afrontar millor les pujades de la triatló de Manresa. Finalment no em va posar les manetes (per consell seu) en veure que no hi havia tanta diferència entre les grans i les petites, i em va convèncer que el que em fa falta és fer més hores a sobre de la Raig i fer-me a ella. I té raó. Sigui com sigui, dissabte al matí vaig recollir la bici amb el compact posat. Tota contenta i orgullosa per a la triatló!
Sense dinar (vaig dinar barretes energètiques pel camí) surto cap a Manresa, pensant que seria fàcil trobar això del Parc de l'Agulla. Res. Donant voltes pels entorns de Manresa i res de parc de l'agulla. Havia d'estar a prop de Sant Fruitós de Bages, i aquest poble el coneixia (creia) prou bé... Doncs res de res. Trobo una benzinera i li pregunto al senyor que cobrava si em savia explicar cap a on era això del Parc de l'Agulla. Vaig creure que seguia les seves indicacions però estava clar que no, perquè vaig enfilar l'autopista cap a Terrassa. Un cop me'n vaig adonar, no vaig poder sortir de l'autopista fins a Sant Vicenç de Castellet, amb el corresponent pagament de més de 3 euros (que el que em va saber més greu de tot és que no trobava el moneder, perquè en principi ho tenia tot endreçat per donar-ho al guardarroba de la triatló). En aquell moment sabia que ni volant hi arribaria per fer la sortida. Eren ja 3/4 de 4. Vaig sortir de l'autopista per Sant Vicenç, i vaig tornar cap a Manresa per la carretera que coneixia de tantes vegades d'haver-la agafat en els anys 80. Vaig pensar d'anar a la triatló almenys per poder animar els amics i amigues de corredors.cat i companys i companyes del CN Catalunya. I per poder explicar-los el que m'havia passat.
Com que el "gasoliner" em va dir que era a prop de Santpedor, vaig seguir les indicacions cap a Santpedor i aquesta vegada sí que ho vaig trobar.
Miro el rellotge: les 15:55.
Ple de cotxes mal aparcats pertot arreu.
Entro amb el cotxe, per si hi havia sort.
Veig entre unes reixes un llac preciós, amb molta gent nedant (encara escalfant), i encara més gent a fora, a l'arc de sortida. Un lloc idíl·lic per fer-hi una triatló. Les boies posades. I jo al cotxe i sense trobar aparcament.
Res d'aparcament.
Tiro marxa enrere (no podia sortir d'una altra manera), i decideixo marxar, enfilar cap a Terrassa, on l'Eloi faria el 3.000 del Campionat de Catalunya a les 19h. Aparco, m'ho penso una mica... i decideixo almenys aprofitar la bici amb el plat nou. Doncs endavant que hi falta gent! Una bona estona fent pujades i baixades amb la bici (només 17 kms, però els desnivells eren considerables) i vaig acabar ben cansada.
Al 3.000, a l'Eloi li va fer molta il·lusió que anés a veure'l, vaig comptar el ritme de cada 200, i el vaig anar animant. Rendeix com un campió!
I després cap a Barcelona, dutxa ràpida, i cap al Palau a veure l'Ernest en el fi de curs de Studio Isadora. Impressionant també.
Llàstima de la triatló. A veure si l'any que ve la puc fer. Realment el lloc convidava. 

Aquest paper s'autodestruirà en un entrenament

Avui, com faig molt sovint, he apuntat l'entrenament del gran amic Barcelona92, abans de sortir de la feina per anar a la piscina. He plegat el paper, l'he ficat a la butxaca. Quan he arribat a la piscina m'he adonat que l'havia escrit en retolador. Catxislamar! I m'ha durat... 10 minuts! La tinta s'ha anat esvaint, difuminant fins que el paper ha quedat totalment xop amb alguna taca de color. Sort que en veient que s'anava esborrant he memoritzat l'entrenament (no és fàcil, no ho és gens!!). I efectivament: l'escrit s'ha autodestruït en un entrenament!

Costes de Garraf, al sac!!

Quan pensava que ja tenia gairebé totes les fites aconseguides, he descobert que això no s'acaba mai. Avui he aconseguit fer les Costes de Garraf, i arribar fins a Sitges! Allà hem vist el Jaume i la Maria, uns cracks que han aconseguit fer 20X500 de natació avui a l'entrenament de Marnaton. O sigui: 10.000 metres nedant!! Felicitats!!
He d'agrair la paciència de la Marta i del Santi, que en tot moment m'han estat ajudant moltíssim.

En total: 58 km  fets aquest matí, entre sortir, anar al lloc on havíem quedat, arribar a Sitges, i de Sants a casa.
El trànsit, el pitjor. El millor, els amics!

Sortida al mar amb l'equip del CN Catalunya Triatló, quina bona experiència!!

Feia dies que volia penjar un post sobre la sortida al mar que vaig tenir l'honor de compartir amb els companys i companyes del CN Catalunya.
L'Andreu va ser qui em va dir que aquell dia entrenarien al mar, a la platja de Bogatell. I m'hi vaig sumar,  sabent que TOTHOM neda molt més ràpid que jo, però una que és valenta, m'hi vaig llençar de ple.

Hi vaig arribar la primera, vaig empalmar directament des de la feina.
El primer d'arribar va ser l'Andreu. Va ser perfecte, perquè així em va anar presentant a tothom a mesura que anaven arribant. Em va presentar el Miquel, l'entrenador.
I van començar a aparèixer, d'aquí i d'allà, els companys i les companyes, a algun@s els feia mandra posar-se a l'aigua (cosa dels nedadors), i altres tenien pressa per entrar a l'aigua des del moment de dir-se hola. Jo no sabia realment si formava part d'un grup o de l'altre.
Vaig anar coneixent i saludant els companys i companyes. Tot en ordre, però sensació de novata total. Novata autèntica.
Ens posem el neoprè, veig que em miren però intento no parar-hi gaire atenció.
El Miquel dóna les instruccions per a l'escalfament: anar a la boia, tornar, cap aquí o cap allà (això no ho recordo exactament perquè crec que en aquest cas les instruccions no van coincidir gaire amb el que --almenys jo-- vaig fer).
Va quedar demostrat: novata total i lenta. Però valenta, que carai! Allà hi havia una quarentona novata entre tanta joventut enèrgica! I això té el seu mèrit.
Un cop hem fet l'escalfament ens va donant instruccions, jo les adapto al meu nivell (crec), i quan acaba l'entrenament tinc una sensació fantàstica: entrenar al mar et dóna una pau que només et proporciona córrer a la muntanya. I la colla era divertidíssima. Bromes aquí i allà, i tothom havia treballat. Cadascú al seu ritme. I vaig aprendre moltes coses. Entre elles a entrar a l'aigua i a intentar comptar cicles de braçada (difícil quan respires bilateralment, però almenys ho vaig intentar, hehe).
Després, ens traiem els neoprens, els esbandim sota les dutxes de la platja i, és clar, una bona dutxa amb aigua freda també, ens tornem a vestir de "persones normals", i aquí no ha passat res!
Per cert, vaig saber per què em miraven quan m'havia posat el neoprè... Sóc petitona, i es notava que el neoprè m'anava massa llarg i l'havia de tallar (gràcies Mercè)... Novatades!!
Estic desitjant tenir una mica de temps un altre dijous per poder anar amb ell@s al mar. Vaig riure moltíssim. I també vaig aprendre molt.
Gràcies!

Un pas cap enrere, per fer-ne dos cap endavant

Aquesta setmana he hagut de prendre una decisió dura: anul·lar una competició. Dissabte són els campionats de Catalunya de natació, que es fan a la piscina del CN Sant Andreu. Era ideal: a prop de casa, hauria tingut una setmana sense nens per entrenar... però m'ha enganxat amb molta feina durant la campanya electoral. Pensava que podria treure alguna estona per nedar, sigui aquí o sigui allà... Però les circumstàncies han pogut amb el meu temps, i ni un metre en una piscina. En principi tocava setmana de baixada d'entrenament per poder fer-ho bé durant el cap de setmana. Però les dues darreres setmanes, entre setmana no he pogut fer gaire cosa, o sigui que ni pujada, ni baixada, ni res. Així que he hagut d'enviar-li un email al Jaume per anul·lar la meva inscripció. Sort que és un encant, sap que he anat a tot el que he pogut durant l'any, moltes vegades per a una sola prova i curta, sap que no fallo mai.
Tristesa, però pau d'esperit. Un pas endarrere per fer-ne dos cap endavant. La tranquil·litat d'esperit permet avançar més que tirar-se de cap a tot arreu. Sí senyora, aprens a poc a poc, però aprens, Eva!

Cómo aprovechar una clase de spinning para entrenar bicicleta de carretera

Ho podia haver posat aquí, però ho he post a l'altre bloc de trucs...
Aquí teniu l'enllaç.
http://evastricks.blogspot.com/2011/05/como-aprovechar-una-clase-de-spinning.html