Domingo Catalán

Avui, a la despedida de la Laura (despedida perquè es jubila però no per res més) ha vingut el Domingo. L'he trucat aquest matí i ha dit que sí, que vindria. M'ha fet molta il·lusió perquè diu el caràcter que té: desprès i amic dels amics. Ahir vaig posar al Dailymile que havia fet el primer "fartlek a 4 minuts" des de feia 15 anys. Ell em va ensenyar aquest entrenament, que ell li deia fartlek i altres li diuen d'una altra manera... És un entrenament boníssim. Fa agafar força, velocitat, treballes el fons i el cervell. I ens ho diu el campió del món de 100 km...
Casualment m'ha dit que ahir també en va fer un, de fartlek a 4 minuts. Li he dit que m'agradaria que em fes una planificació d'entrenaments de córrer d'uns 3-4 dies a la setmana. S'ha posat molt content. I per a mi és un gran privilegi que ell em programi els entrenaments i em faci el seguiment, després de tants anys... Em sento molt privilegiada. Torna a ser el meu entrenador!! Gràcies. Martín, ets el més gran.

Toca planificar!

Porto com un mes més o menys havent de fer-me un planning de competicions d'aquí a finals d'estiu, em caldria saber per on he d'anar! Segur que vull fer algunes tris sprint, algunes travesses... alguna cursa...
A recopilar informació i a planificar toca!

Després de la competició de natació a Vilafranca

Avui ha estat un dia maquíssim. Sol, he anat a córrer una mica per acostumar-me a les plantilles sense fer massa temps corrent perquè a la tarda anàvem a Vilafranca amb els / les correcuacks i els/les company/e/s del CN Vilanova.
Com sempre, tenia la síndrome pre-cursora (ja en vaig parlar en un altre posting, es tracta de la síndrome del qui ha de córrer una cursa, i sempre diu que ho ha tingut en contra per poder entrenar, ja es tracti de malalties pròpies o alienes, feina... qualsevol excusa perquè si no ho fas bé la culpa no sigui teva). O sigui, amb plena síndrome pre-cursora de no haver pogut nedar la setmana passada ni un sol dia, i fer els entrenaments d'aquesta setmana com un rellotge, però ofegadíssima... Convençuda que no em sortiria res.
DONCS ESTAVA EQUIVOCADA!
No he millorat la marca en 50 crol, l'he repetit, cosa que ja està molt bé, però en 100 crol he fet una marca que no hauria somiat mai: 1:33, MOLT CONTENTA!!
SÍ SENYORA!! Tots els esforços valen la pena quan veus que les coses surten.
Però hi ha hagut de tot, en el relleu que he fet esquena, he fet per primera vegada a la meva vida un viratge d'esquena... n'he sortit "dignament", però ofegada, perquè m'he empassat moltíssima aigua, després he acabat la sèrie enganxada a la surada... això sí, amb el cap ben alt! jeje, molt divertit vist amb perspectiva.

Conclusions que n'extrec (no per aquest ordre, però n'havia de posar un...)
1. M'encanta nedar
2. M'encanta la companyia dels/les bons/bones copany/es
3. M'ha encantat trobar la Glòria Guerrero i com està d'activa als 66 anys.
4. Moltes gràcies a la Marta, a la Paki i al Calero pels consells
5. Gràcies a la Maria i al Jaume per acompanyar-me!
6. Moltes gràcies al Rafa pel seu caliu.
7. Gràcies a l'Anna per ser-hi. M'has ajudat molt, i  també m'has animat molt. Ets una bona amiga.
8. Felicitats al Mito per tenir tanta paciència.
9. M'ha encantat veure la meva companya de feina passar-s'ho tan bé com jo en aquesta competició amb el CN Horta.
10.  Felicitats a la Maria i al Santi per les marques!
11. Faré, com diu la Maria, entrenaments orientats a aquestes competis, que són molt divertides. Per què preparar-me només per a altres competicions que m'agraden tant com aquestes?
12. Gràcies al Sergio, l'entrenador.

Apuntada a la cursa del Corte Inglés!

Avui m'he apuntat a la cursa del Corte Inglés. Als nens també.

Tot just fa un any que tornava a córrer una cursa, recuperava l'amistat amb l'Alexandra Panayotou, a la Roseta feia mil anys que no la veia, i aquell dia, el de la Cursa del Corte Inglés de l'any passat, vaig córrer el pitjor 10.000 de la meva vida pel que fa a marca, però un dels millors pel que fa a vivències.

I durant aquest any he conegut molta gent i he fet coses que mai de la vida hauria imaginat.

Em sento molt contenta de fer-la. I aquest any amb els nens. Què més puc demanar?

Sobre els "amics" del Facebook

Vaig decidir fa temps no afegir com a "amics" a coses o llocs que no fossin persones de debò perquè ja no dono l'abast. Segons el facebook només poden ser "persones amb amics" persones de debò. Es pot crear una pàgina que administreu vosaltres mateixos i aquí podeu penjar-hi moltes coses, fins i tot podeu tenir més de 5.000 amics, que és el màxim que permet el facebook.

Tots els reptes, aquest any!

Aquest any és l'any que estic girant la truita de moltes coses. No és ben bé el 2011, sinó entre el 2010 i 2011. He fet triatlons (cosa que no hauria ni imaginat un any enrere), estic competint --i federada-- en natació, he fet la Copa Nadal --dia de Nadal, travessa al port nedant sense neoprè--, he fet la meva primera mitja marató després de 15 anys a Sitges, i aquest cap de setmana he aconseguit el repte més gran de tots: anar a Montserrat caminant. Quan va néixer el meu primer fill, al cap d'uns mesos, van organitzar una sortida a Montserrat caminant, que volia fer però que va ser molt complicada en aquells moments. I em vaig prometre que un dia ho faria. I aquest cap de setmana ha estat possible.

Ahir vaig sortir cap a les 12, després d'un munt de preparatius (sobretot mentals) durant tot el matí. Finalment sí que em vaig decidir, calçant-me la roba d'entrenament: tallavents, tres samarretes --dues a la motxilla--, malles d'hivern, vambes de córrer, una gorra, ulleres, roba interior, raspall de dents i protecció solar. Diners per  a la tornada, i el mòbil.

Fins a Martorell tot va anar rodat. A partir de Martorell el sol començava a caure i vaig decidir que quan arribés a Olesa de Montserrat buscaria un hostal per dormir. Quan vaig arribar a Olesa vaig preguntar a una senyora on hi havia algun lloc per dormir i em va dir que no n'hi havia cap. Com podia ser? Cap lloc per dormir a un lloc de pelegrinatge? Vaig entrar en un forn i em van confirmar que no coneixien cap lloc per dormir, i em van donar el telèfon de la policia local. Vaig trucar i em van ratificar que res de res, que havia d'anar a Abrera (que era tornar enrere) o anar a Monistrol. Ja era negra nit.

Vaig mirar amb el GPS quants kms faltaven per a Monistrol, i en faltaven 10. Vaig calcular que en una mica més d'un parell d'hores hauria arribat, tot i que ja els meus peus començaven a dir-me que ja n'hi havia prou. Però no em podia quedar a Olesa, cap lloc per dormir... I cap a Monistrol que hi faltava gent. 

Negra nit. Per la carretera. Amb la llanterna a la mà per anar avisant als cotxes que hi havia algú allà. I en general em veien. El pitjor va ser passar el pont de la Puda, perquè els cotxes passen a molta velocitat. Però jo a la meva, esperant que arribés aviat Monistrol. Es va fer llarg. Cap a les 9 del vespre vaig veure una masia-restaurant i vaig preguntar si hi havia algun lloc per dormir, i em van dir que a Monistrol, jeje...

Doncs cap a Monistrol. A les 21.15 arribava a Monistrol, una senyora em va indicar on era l'hostal Guilleumes on segur que hi hauria habitacions. La pujadeta final se'm va fer dura, però ho vaig aconseguir!

Quan vaig arribar a l'hostal vaig veure que feien sopars, i vaig dir que també volia sopar. El noi em va dir que primer m'ensenyaria  l'habitació i em va dir que ja soparia després, però quan se'n va anar el noi i em vaig quedar a l'habitació ja no podia més. Em vaig estirar al llit, vaig parlar amb el meu marit, i em vaig quedar a l'habitació. Gelada de fred, tiritant, però contenta perquè ho havia aconseguit. Tenia els peus adolorits. Em vaig treure els mitjons. Butllofes a la planta del peu dret, a sota del dit segon... i trossos ben encetats. Em vaig ficar al llit, i fins la 1.45, hora en què em desperto i poso a carregar el mòbil, em rento les dents, em canvio i em poso al llit de nou. Res de sopar, ja, vaig pensar.

I aquest matí, com en un sospir, esmorzar, motxilla i camí amunt. 1h 18 des de l'hostal fins al Monestir. Pràcticament ni me n'he adonat, que ja era allà. S'erigia majestuós i m'he emocionat, m'he trobat llàgrimes als ulls per haver aconseguit el que tenia pendent des de feia més de 12 anys. Ja tenia el monestir al sac!!

He entrat a la basílica, he vist la cua que hi havia per veure la moreneta, he segut en els bancs de l'església, i cap a Barcelona! Cremallera, lectura, ferrocarrils, lectura, metro i a casa!!

Un altre repte al sac! No sé quants me'n queden, de vegades penso que potser estic complint-los tots per alguna raó... 

I aquesta tarda, Don Pasquale al centre parroquial de Sarrià, amb els nens, tot un luxe!

 

De fet, em sap greu no haver anat a la mitja de Granollers, però aquest cap de setmana havia d'anar així...

Sitges, dues noves sensacions!!

Qui m'ho anava a dir, que Sitges seria seu de dues de les fites més importants a nivell personal i esportiu dels darrers temps.
Després d'estrenar-me nedant en aigües fredes a la Copa Nadal de Natació el 25 de desembre, hem començat l'any repetint, amb el Primer Bany a la platja de Sant Sebastià organitzat pel Club Natació Atlètic Barceloneta, i al dia següent, una altra estrena: la meva primera aquatló, al port d'Aiguadolç de Sitges, amb aigües fredes (més que a Barcelona, potser), uns 11 graus. Vaig sortir de l'aigua completament marejada, suposo que l'aigua freda deu congelar les neurones d'una manera que et fa ballar el cap i el cos, perquè no podia ni sortir de l'aigua, ho vaig aconseguint arrosegant-me "com una morsa" (dit per una persona que m'estima, imagineu-vos com era, doncs!). Després, caminant a posar-me les sabates, ben marejada, sense cadira (això sí que estaria bé que ho posessin l'any que ve...), i apa, a córrer!
I un cop vaig passar els primers 100 metres la cosa ja va anar millor, i vaig acabar la cursa com si fos una triomfadora, jeje, secundada pels meus fills que m'animaven moltíssim. Un cop arribats, caldo, dutxa (que tot i que era calenta, la notava calenta al cos, però al cap la notava freda, ves quina cosa!), i cap a casa!
I aquest diumenge passat, el dia 9, la mitja marató de Sitges. La meva primera mitja després d'uns 15 anys. I després dels torrons, dels pocs entrenaments dels dies de Nadal... Vaja, que vaig acabar perquè sóc tossuda i no volia retirar-me, però a partir del km 9, tota la resta de kms em van sobrar. Els meus amics correcats cat, u_ktan, maria, pucu... ho van intentar, i de fet van aconseguir que el record bo d'aquesta cursa siguin això: ells. I, que coi! També em sento orgullosa de mi mateixa per haver-la acabat, perquè aquestes sensacions es poden millorar, amb més entrenament.

Visca Sitges, doncs!