I per fi, el gran dia!

Ha arribat el gran dia. M'he llevat molt d'hora, abans de les 6, he estat llegint una estona fins que ha sonat el despertador,a les 6.50
He preparat totes les coses: neoprè, alforges, bici... i cap al carrer, cap a Badalona, que hi falta gent!
He trigat molt menys del que pensava: uns tres quarts d'hora, i he arribat molt d'hora. He vistel Pep i a la seva dona que se n'anaven (encara que no m'han vist a mi, suposo que no és fàcil reconèixer una persona quan va amb la bici, casc i tot això). Lligo la bici, i arriben el Ferran i el Xavi, amb el caiac a la baca del cotxe
I a poc a poc, han anat arribant companys i companyes. Hem estat més de trenta. M'ha fet molta il·lusió trobar el Jaume, l'Eli, la Marta, la Sònia, el Jaume... i tants d'altres, i conèixer perfi la Blanca!
Tots uns cracks. Els preparatius s'acceleren, banyadors, boies, neoprens... FOTO!

Comencem a nedar, el mar perfecte de temperatura. Les sensacions fresquetes, però no gelades.
Vaig molta estona amb el Carlos, a qui darrerament no podia ni seguir, estic contenta. Arribem al Pont del Petroli, més ràpid que mai, i travessar-lo dóna una sensació entre impressionant, irreal, de pel·lícula. Un cop passem el pont, trobem la Sònia i la Isabel, que ens estaven esperant.Quina il·lusió! Carlos decideix fer el circuit llarg, i la meva prudència em recomana tornar amb la Sònia i la Isabel. Ens entretenim a parlar, la Isabel surt. Tenia fred.
I amb la Sònia, la tornada ha estat un gran privilegi. Anàvem parlant, trobant els que ja venien de tornada del circuit llarg, la majoria es paraven a saludar, ha estat fantàstic!! Bé, alguns han passat sense dir res, amb els braços fent el molinet, amb una freqüència de braçades que feia por i tot!! Aquests són els que jo deia ahir que volien treballar-se la jerarquia natatòria. I tant si se l'han treballat!! I se l'han guanyada!
Al final decidim no aturar-nos més i anar directes cap a l'arribada, i com sempre el meu sentit de l'orientació em porta a un altre lloc, però 300 metres més enllà ja som a l'arribada.
Engrescadora retrobada, tots som guanyadors, tots hem fet allò que ens agrada: sentir el mar en les nostres mans, en les nostres oïdes, sentir les bombolles que surten del nas, el so del picar de peus, les onades,la sorra...
Mariner de Carlos amb forma de coca de llardons amb pinyons i ametlles.
Xerrada, salutacions, retrobades... i comiat!
Deslligo la bici, neoprè i altres estris a les alforges, i cap a casa! Una hora rodona, amb semàfors i pujades inclosos. Avui sí que he disfrutat dels entrenaments, Andreu. I aquesta tarda, a reposar-los. Gràcies. Gràcies a tots. Gràcies a Xavi i a Ferran per ser els creadors d'aquesta colla, i gràcies a la Isabel perquè gràcies al seu projecte solidari, avui hem estat moltíssims.

Entrenar? Temps!!

Tinc aquest blog molt abandonat, i és que he tingut l'esport molt abandonat, i m'he adonat sobretot quan he fet la triatló per equips del Prat, fa dues setmanes. 

No em tocava d'anar-hi. Però les casualitats de la vida van fer que estigués en el lloc adequat en el moment adequat. I amb dues noies joves i molt en forma em vaig trobar a la sortida de la natació, acompanyant-les, de fet elles a mi, en aquesta nova singladura.

La forma a l'aigua deixava molt que desitar. Però què vols! Sense entrenar GENS no es pot fer res... Domingo Catalán deia que "Aquí no hay más hostias que las blancas y redondas", que volia dir que quan s'entrena, les marques surten. I, en el meu cas, quan no s'entrena, no surt res. Encara prou paciència que van tenir la Kaisha i la Clara d'esperar-me en tots tres trams.

Conclusió: cal entrenar més.

I la setmana següent tenia els 400 metres lliures al campionat de Catalunya de màsters. Havia passat una setmana, però el meu estat de forma no havia millorat gens ni mica, per molt que m'hagi esforçat a anar algun dia a la piscina i a córrer algun altre dia, mitja hora com a molt.

Total: en el 400, surto sense forçar, però al cap de 100 metres ja m'arrossego fins als 400. 

Torno a arribar a la conclusió que cal entrenar més.

Però l'Andreu em va dir: "No es que necessitis entrenar, el que necessites és el temps per fer-ho, el temps per descansar d'ells i la tranquil·litat per disfrutar-los." I té tota la raó. L'Andreu és un triatleta experimentat del CnCatalunya, a qui admiro profundament per la seva força de voluntat, com es cuida, l'energia que té i la seva consciència col·lectiva de grup. És el que es pot anomenar un cohesionador. És un element fonamental en la secció de triatló del Club Natació Catalunya.

Nova conclusió: necessito TEMPS. Com diu: temps per entrenar, temps per descansar entre els entrenaments i temps per disfrutar-los també amb tranquil·litat.

Per això no em surt res... Necessito temps. Però sóc la primera que sempre m'ocupo el temps al mil·límetre, si no és amb coses dels nens és amb coses meves.

Està clar que caldrà prioritzar. Però també incorporar la bici als desplaçaments urbans, que sempre havia fet i que fa uns mesos que ho he deixat de fer. Per fi he aconseguit pujar i baixar la bici per l'ascensor sense desmuntar més d'una roda, i demà agafaré la bici (de ciutat) per anar a nedar a Badalona, a una sortida natatòria solidària per ajudar un nen amb leucèmia.

Serà una nedada entre cracks, campions i campiones de natació... i jo allà, com un ànec de goma en una banyera... Entre dofins. Però dofins amics. I m'hi sento bé. Em fan sentir molt bé.

I tot suma, i demà tindré la tranquil·litat necessària per entrenar, relaxar-me i disfrutar de l'entrenament.

Gràcies amics. Què faríem sense els amics!! (I les amigues, és clar!!)

Rriiiing!!

5:59... ... I sis del matí!! Riiiing!!

Com tantes vegades fa molt de temps, ha tornat a sonar a les 6... i apa! Amunt! Que has quedat! (si no arribo a quedar amb ningú no hi vaig segur)

Peu a terra... Prova superada! Llevada, m'enfundo la roba d'esport amb polar inclòs (ahir feia molt de fred), claus a la mà... i som-hi, cap al carrer, que hi falta gent! 

Baixo les escales caminant, obro la porta del carrer, em poso a trotar... uff, sensacions d'entumiment, però estic viva! I tinc molt de temps per endavant per posar-me en forma. De fet, tota la vida. O sigui que, endavant!

Travesso el carrer de Balmes en vermell... ni un cotxe. D'aquí a 5 minuts he d'estar amb els meus amics, que al cap d'un minut ja els veig que vénen trotant cap a mi.

Quina alegria! Quina il·lusió!

Endavant, Eva, un somriure, ja ets en el camí.

A poc a poc, tornen els objectius

M'he inscrit a dues curses, el Pont de Vilomara i la Jean Bouin.

Per aquest pont hi passarem el dia 4!

No sé si estic preparada, però almenys així intentaré anar a córrer, a veure si així m'hi animo. Aquest estiu he estat fent feina al pis, i no m'hi he posat gens. Ara em queda tornar, organitzar-me, i buscar temps per poder entrenar una miqueta. El primer objectiu, el Pont de Vilomara. I abans d'aquest, entrenar una mica!
O sigui que, endavant!
Gràcies a tots els qui m'animeu dia rere dia. Sabeu qui sou, i sou una gran ajuda per a mi.

El ioga i les dones

Acabo d’arribar de veure una pel·lícula que es projectava amb motiu del Barcelona Yoga Conference, “YogaWoman”.
Era un documental sobre les dones i el ioga, i conjuntament amb altres coses que he estat llegint aquests dies sobre el ioga i l’embaràs, i possibles interessos d’amigues meves, he decidit escriure algunes de les impressions.

Angela Farmer

Es veu que el ioga, tot i que avui el practiquen moltes més dones que homes al nostre país, ha estat sempre una disciplina practicada i liderada per homes. Hi ha hagut poques dones en la història que han estat mestres de ioga, ajustant aquesta disciplina al cos de les dones, als seus interessos, i als seus canvis al llarg de la vida.
Poques dones històricament s’han dedicat a l’ensenyament del ioga, i a través de la pel·lícula es poden veure diferents estils, tants com professores yoginis.
Sobre els canvis en la vida de les dones i el ioga
Les dones notem més que els homes els canvis hormonals.
Per començar, el cicle menstrual fa que cada dia del mes tinguem nivells d’hormones diferents. Els homes són més estables. Segons diuen, la pràctica del ioga fa que, com que no lluitem contra el cos, sinó que treballem amb el cos, notem menys aquests canvis. Ens involucrem més en l’estat del cos, i aprenem a respectar-lo. Algunes ioginis deien que el dia més fort abaixen la seva pràctica, es “mimen” més, sense forçar. Cal saber quan es pot apretar, i quan s’ha d’afluixar.
Hi ha dones que durant els primers dies del cicle no realitzen inversions (postures invertides), però també diuen que hi ha altres dones que sí que les realitzen i es troben bé. D’alguna manera, és com quan deien les nostres àvies que durant el període no et podies banyar, i avui ho trobaríem tan estrany. Abans deien que realitzar postures invertides durant el cicle podia provocar endometriosi. Pel que deia el llibre que estava llegint, de Doug Swenson, no està gens comprovat que sigui així.
D’altra banda, amb la pràctica de la natació sincronitzada, les inversions sí que es realitzen durant els dies del cicle, i no em consta que cap nedadora de sincro hagi patit endometriosi.
Aquí és on jo ja opino: cal escoltar el cos. Si notes que una cosa no et va bé, no la facis. Si notes que sí, endavant. Si és mandra, treu-te-la i fes-ho. Però si malgrat la mandra ho fas i no et trobes bé, és que no et senta bé. I de vegades, per què no, també cal escoltar el cos quan vol / necessita descansar!
L’embaràs i el ioga no estan renyits, al contrari. Diuen que van molt bé les asanes (o postures) d’obertura de cadera, com la papallona, com el mig colom, la postura fàcil (lotus senzill). Totes les postures que fem dempeus en ashtanga es poden fer, i les postures assegudes també, menys les que ens facin posar panxa a terra. Les postures de la “pinsa” (assegudes a terra tocant), conforme vagi avançant l’embaràs veurem que les haurem d’anar modificant per deixar espai al nostre bebè quan vagi creixent. Hi ha dones que no se senten a gust amb les postures de flexió d’esquena (el pont, el colomsencer...) en els mesos més avançats de l’embaràs, i hi ha dones que les postures de cap tampoc no les toleren bé. Aquí és com sempre: escoltar el cos i no forçar. Cal tenir en compte que durant l’embaràs els nostres tendons s’estoven i hem de vigilar de no forçar més del compte. D’altra banda, és un bon moment per fer estiraments a qui no n’hagi fet gaire durant la seva vida, perquè si manté la pràctica del ioga, l’embaràs haurà estat un bon moment per augmentar la seva flexibilitat.
Pel que fa a la menopausa, la pràctica del ioga és beneficiosa també perquè ajuda a regular els nivells hormonals i, per tant, els problemes derivats com els fogots.
El ioga i l’edat. Amb l’edat els tendons s’escurcen i estiren de la musculatura, per això les persones d’edat avançada tendeixen a encorbar-se. La pràctica del ioga ajuda a mantenir-los flexibles i ens ajuda a mantenir-nos dretes i amb l’esquena recta, els braços i les cames flexibles per molts més anys. També ajuda a redensificar els ossos i, per tant, combatre l'osteoporosi.
Ara us passo uns enllaços perquè pugueu veure unes dones fantàstiques que viuen el ioga cada dia.

Seane Corn
https://www.google.es/search?q=seane+corn&hl=es&prmd=imvns&tbm=isch&tbo=u&source=univ&sa=X&ei=W3X4T__4Jobd8APjqMWfBw&ved=0CFIQsAQ&biw=1024&bih=485

Angela Farmer
https://www.google.es/search?q=angela+farmer&hl=es&prmd=imvnso&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=8HT4T7f3KcPZ8AOd0ZSkBw&ved=0CDIQ_AUoAQ&biw=1024&bih=485#hl=es&tbm=isch&sa=1&q=%22angela+farmer%22+yoga&oq=%22angela+farmer%22+yoga&gs_l=img.3...107386.108070.2.108551.5.0.0.5.0.0.0.0..0.0...0.0.RErk0EmfV94&pbx=1&bav=on.2,or.r_gc.r_pw.r_cp.r_qf.,cf.osb&fp=8f2f1672a061f2b0&biw=1024&bih=485

Colleen Saidman-Yee
https://www.google.es/search?q=COLLEEN+SAIDMAN+YEE&hl=es&prmd=imvnso&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=8nX4T4XrEsu48gO5suGyBQ&ved=0CEAQ_AUoAQ&biw=1024&bih=485

Cyndi Lee
https://www.google.es/search?q=cyndi+lee&hl=es&prmd=imvnso&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=IXb4T6L_OMnX8gOnhsmTBw&ved=0CDwQ_AUoAQ&biw=1024&bih=485

Orgullosa, sobretot dels meus fills

Ahir puc dir que va ser un dels millors dies de la meva vida. En un altre aspecte, va ser un dels més durs d'assumir, però la vida és així, te'n dóna una de cal i una de sorra. En aquest cas van ser moltes de bones, i només una de dura.

Vaig anar amb el meu fill gran (13) i la meva filla petita (9) a Vilanova i la Geltrú, on es disputava el campionat de Catalunya i el campionat d'Espanya d'Aigües obertes. Al matí feien el 10.000 metres i el 5.000 infantil. Vam arribar-hi sobre les 11.30 i vam veure arribar els primers homes del 10.000 i també les primeres dones.

Com que la competició era difícil de seguir, els nens es començaven a avorrir. I com que feia molta calor, vam agafar una barca amb pedals i un tobogan, que ens va fer passar-ho molt bé durant una hora sencera. Els nens es van divertir, van col·laborar entre ells, fins i tot una estona es van estirar a descansar... cosa inaudita!

Vam dinar una merescuda paella en el bar que hi havia en el mateix espigó on hi havia l'organització de l'esdeveniment. Una passada. Semblava Eivissa. Airet, sol, ombra, una amanida genial, i la paella boníssima, sobretot per la companyia. Un cop vam acabar de dinar van començar a arribar els amics, i els nens van anar per les roques de l'espigó, veient com un snorkelist agafava un pop (després en van ser 2, pel que diuen ells), esperant que arribés l'hora de començar la travessia. 

Cua llarga esperant les marcacions, però distreta perquè ens vam trobar molts amics i amigues.

Els nens, amb calma, esperant que comencés. Vam guardar les bosses a la zona del CN Vilanova, i ens vam encaminar cap a la zona de sortida. L'Eloi i l'Emma van anar cap a la zona on s'esperaven tots els familiars.

Estona de trobades, comentaris, coneixences, les 3 tongades prèvies d'homes a la sortida es van anar succeint. I a la quarta, quan ens vam encaminar cap a la boia on donaven la sortida, em trobo que a la meva esquerra l'Emma i l'Eloi em seguien, animant-me: Molta sort, mama!! Que vagi molt bé!! Els vaig donar les gràcies, això no té preu.

I finalment, arribo a la boia. Tret de sortida i endavant!! 2 voltes al circuit (un rectangle de 4 boies) de més de 1500 segur, però hi era per a tothom.

Al cap d'uns 200 metres ens vam quedar les que nedàvem més o menys igual, amb el sol de front, preciós, però costava molt de veure la boia. Es va fer llarg aquest tros, però superat! El tram curt aquesta boia i la següent va ser mogudet. Com podien ser totes les onades allà!! En un moment vaig notar la paella, que pujava pel meu coll i em vaig recordar dels amics que deien que havien vomitat en altamar. Però només va ser un momentet, la resta em vaig trobar força bé. Se'm va fer força llarg, i vaig adoptar un ritme molt còmode (potser massa), que vaig alterar en el moment que una de les nedadores que m'anava trobant tota l'estona em va agafar el peu, i llavors vaig decidir que a falta d'uns 500 metres ja era el moment d'apretar. I sí, llavors sí que vaig tenir la sensació d'apretar una mica més, que va durar fins al final. Hi havia una plataforma en el mar on hi havia jutges, i un cartell que deia "META". Cap allà que hi vam anar... Toco la "meta" amb la mà... passo per sota de la plataforma... i em trobo els meus fills esperant-me i felicitant-me. AIXÒ NO TÉ PREU!! Portaven 20 minuts esperant-me a l'arribada, per si de cas arribava abans...

Després vam tornar al "lounge", ens hi vam estirar, els nens també, escoltant música... era una tarda maquíssima. Vam veure com el sol anava baixant per sobre del mar, davant dels nostres ulls, per sobre del massís de entre Vilanova i Cubelles.

El lliurament de premis, fantàstic. Molts amics i totes les amigues amb premi.

Fins i tot hi va haver un podi on tots tres nois eren amics i cracks.Vaig fer bronze en la categoria, però un or al cor.

La part trista de fet no és tan trista. Simplement una lliçó. No podia esperar que tota la vida les coses estiguessin aturades, esperant un senyal. La gent continua la seva vida, i de fet no puc més que alegrar-me'n.

Ara no sé quina és la següent parada esportiva abans de la Baixada del Renaixement... doncs a crear-la!!

Missatges contradictoris

Avui, com cada dia, he rebut un newsletter d'una revista francesa per a dones (ho faig per tenir-me al dia de francès, si no les llengües es rovellen). Sobre el tema de les franceses i l'alimentació no sóc la persona més adient per parlar, però sigui com sigui, el titular d'avui deia:

"7 recettes ultra gourmandes au Nutella ® / Le grand jeu de la minceur : 5 000 euros de cadeaux à gagner"
(7 receptes ultra llamineres amb Nutella / El gran joc de l'aprimament: 5.000 euros en premis)
I aquestes fotos, una al costat de l'altra:

Sé que es tracta de dos temes diferents, però... han d'estar realment un al costat de l'altre? Un s'aprima menjant cremes de xocolata? No volen que ningú guanyi el premi? Realment cal un premi per aprimar-se? Realment cal que les franceses (en general) s'aprimin? És bo aprimar-se per aprimar-se? Cal un concurs? Es pot donar un pemi perquè la gent s'aprimi? Ja es veu que no és per salut, sinó que és per estètica... Cal incentivar aquestes pràctiques, i al costat posar receptes amb Nutella?
Quins missatges reben les persones? 

Es tracta d'una dieta saludable? Potencia la pràctica de l'activitat física? De menjar sa? O simplement atiborrar-se de nutella i després passar gana per intentar guanyar el concurs?