Avui, com Miguelón. Un somriure com el de Miguel Induráin

Hem passat uns dies de pluja i avui la previsió és que el cel aguanti fins al vespre.Per això avui m'he decidit, i he baixat, com tants dies, amb la bicicleta a la feina.
I quan baixava per passeig de Gràcia i pel portal de l'Àngel, m'he adonat que no feia la típica expressió d'una persona que va a treballar... Tenia la boca oberta, somreia!!

M'he vist feliç. I m'he dit: m'encanta anar amb bici! Per altra banda, he dit, potser és que somric, com feia Induráin, per obrir la boca i respirar millor quan portes el cor accelerat!

Però això no ho faig quan corro! Jo sempre he pensat que a Miguel Induráin li agradava anar amb bici, que si no hauria triat un altre esport, tot i que necessités obrir la boca per respirar. Segur.

Sigui com sigui, m'encanta dirigir-me a la feina somrient, fent allò que m'agrada, travessant la ciutat des de fora --i no des de dintre amb el metro--, i amb bici. Somrient, respirant... feliç.

I Calafell!!

Ahir va ser la triatló de Calafell. I va ser el lloc on finalment vaig poder gaudir més d'un triatló en tota la temporada. Banyoles va anar molt bé, pel que fa a sensacions i resultat, però l'avançament brutal del nois de la següent tongada a la natació, el diluvi en el tram de la bicicleta i haver presenciat tants accidents ciclistes no m'ho havien posat fàcil per poder-ho gaudir del tot.
En canvi ahir, a Calafell, va estar molt bé.
Primer van sortir els nois federats fins a V1M, a les 8.30. La sortida és el que veieu a la fotografia. M'encanta perquè des de la calma d'un mar tranquil·líssim, i com a testimoni el fotògraf que surt a la foto, el començament de la cursa amb la tensió i les pallisses... sembla que sigui tot calm perquè es veu lluny, i el mar està tan tranquil!
A les 9.45 vam sortir les noies, i els V2M i més grans uns tres minuts després. La natació va anar com em va darrerament. Molt lenta, però m'agrada molt. A la transició vaig avançar moltíssimes noies, a qui no vaig tornar a veure perquè vaig tenir la sort de trobar-me molt bé amb la bicicleta, vaig anar fent algun petit relleu am alguna noia, però encara vaig tenir més sort de trobar la Montse Clavero, que venia per darrere com un bòlit, i vaig sumar-m'hi. No vaig deixar el grup que ella portava ni un segon. Allà, enganxada... La primera vegada que faig una triatló en la qual vaig enganxada a grup tota la cursa. Després la cursa a peu em va costar, perquè a la bici havia anat forta, però així i tot no va anar tan malament.
Calafell al sac, i temporada de tri a la butxaca.

Queden poques setmanes per Banyoles...

Queden poques setmanes per Banyoles.
M'hi he posat tard, sí, però més val tard que mai!
La veritat és que torno a tenir il·lusió per entrenar després de molt de temps, el cos s'està afinant de mica en mica, estic començant a tenir algunes bones sensacions, de tant en tant, molt desiguals, però hi són...
De moment hi ha ganes, l'entrenament és irregular, però segur que de mica en mica la cosa anirà a més, i aviat em trobaré bé.
Endavant, Banyoles!

Si nedes... vigila els peus!!

Aquest any he nedat més que una altra cosa. Al meu ritmet, però sí...
I dilluns em vaig adonar que m'ha passat el mateix que l'any passat: talls als peus! Les pedres, les punxades, les relliscades, les topades amb les roques... L'any passat em vaig trencar el dit del mig del peu dret amb una topada amb una roca i talls per tots els peus. Aquest any, la planta del peu dreta, tallada, però no és greu.
Només cal vigilar una miqueta!!

Si nedes... vigila els peus!!
Però com que sempre els problemes poden ser oportunitats... aprofitem per fer-nos un bon massatge podal!

Un bon repte, per una bona causa

http://www.elmeugradesorra.org/a-bracades-solidaries1

El grup de BDN la torna a liar!!

Aquest cop amb una travessia solidària Mallorca-Menorca o viceversa.

Ja anirem informant!!

I per fi, el gran dia!

Ha arribat el gran dia. M'he llevat molt d'hora, abans de les 6, he estat llegint una estona fins que ha sonat el despertador,a les 6.50
He preparat totes les coses: neoprè, alforges, bici... i cap al carrer, cap a Badalona, que hi falta gent!
He trigat molt menys del que pensava: uns tres quarts d'hora, i he arribat molt d'hora. He vistel Pep i a la seva dona que se n'anaven (encara que no m'han vist a mi, suposo que no és fàcil reconèixer una persona quan va amb la bici, casc i tot això). Lligo la bici, i arriben el Ferran i el Xavi, amb el caiac a la baca del cotxe
I a poc a poc, han anat arribant companys i companyes. Hem estat més de trenta. M'ha fet molta il·lusió trobar el Jaume, l'Eli, la Marta, la Sònia, el Jaume... i tants d'altres, i conèixer perfi la Blanca!
Tots uns cracks. Els preparatius s'acceleren, banyadors, boies, neoprens... FOTO!

Comencem a nedar, el mar perfecte de temperatura. Les sensacions fresquetes, però no gelades.
Vaig molta estona amb el Carlos, a qui darrerament no podia ni seguir, estic contenta. Arribem al Pont del Petroli, més ràpid que mai, i travessar-lo dóna una sensació entre impressionant, irreal, de pel·lícula. Un cop passem el pont, trobem la Sònia i la Isabel, que ens estaven esperant.Quina il·lusió! Carlos decideix fer el circuit llarg, i la meva prudència em recomana tornar amb la Sònia i la Isabel. Ens entretenim a parlar, la Isabel surt. Tenia fred.
I amb la Sònia, la tornada ha estat un gran privilegi. Anàvem parlant, trobant els que ja venien de tornada del circuit llarg, la majoria es paraven a saludar, ha estat fantàstic!! Bé, alguns han passat sense dir res, amb els braços fent el molinet, amb una freqüència de braçades que feia por i tot!! Aquests són els que jo deia ahir que volien treballar-se la jerarquia natatòria. I tant si se l'han treballat!! I se l'han guanyada!
Al final decidim no aturar-nos més i anar directes cap a l'arribada, i com sempre el meu sentit de l'orientació em porta a un altre lloc, però 300 metres més enllà ja som a l'arribada.
Engrescadora retrobada, tots som guanyadors, tots hem fet allò que ens agrada: sentir el mar en les nostres mans, en les nostres oïdes, sentir les bombolles que surten del nas, el so del picar de peus, les onades,la sorra...
Mariner de Carlos amb forma de coca de llardons amb pinyons i ametlles.
Xerrada, salutacions, retrobades... i comiat!
Deslligo la bici, neoprè i altres estris a les alforges, i cap a casa! Una hora rodona, amb semàfors i pujades inclosos. Avui sí que he disfrutat dels entrenaments, Andreu. I aquesta tarda, a reposar-los. Gràcies. Gràcies a tots. Gràcies a Xavi i a Ferran per ser els creadors d'aquesta colla, i gràcies a la Isabel perquè gràcies al seu projecte solidari, avui hem estat moltíssims.

Entrenar? Temps!!

Tinc aquest blog molt abandonat, i és que he tingut l'esport molt abandonat, i m'he adonat sobretot quan he fet la triatló per equips del Prat, fa dues setmanes. 

No em tocava d'anar-hi. Però les casualitats de la vida van fer que estigués en el lloc adequat en el moment adequat. I amb dues noies joves i molt en forma em vaig trobar a la sortida de la natació, acompanyant-les, de fet elles a mi, en aquesta nova singladura.

La forma a l'aigua deixava molt que desitar. Però què vols! Sense entrenar GENS no es pot fer res... Domingo Catalán deia que "Aquí no hay más hostias que las blancas y redondas", que volia dir que quan s'entrena, les marques surten. I, en el meu cas, quan no s'entrena, no surt res. Encara prou paciència que van tenir la Kaisha i la Clara d'esperar-me en tots tres trams.

Conclusió: cal entrenar més.

I la setmana següent tenia els 400 metres lliures al campionat de Catalunya de màsters. Havia passat una setmana, però el meu estat de forma no havia millorat gens ni mica, per molt que m'hagi esforçat a anar algun dia a la piscina i a córrer algun altre dia, mitja hora com a molt.

Total: en el 400, surto sense forçar, però al cap de 100 metres ja m'arrossego fins als 400. 

Torno a arribar a la conclusió que cal entrenar més.

Però l'Andreu em va dir: "No es que necessitis entrenar, el que necessites és el temps per fer-ho, el temps per descansar d'ells i la tranquil·litat per disfrutar-los." I té tota la raó. L'Andreu és un triatleta experimentat del CnCatalunya, a qui admiro profundament per la seva força de voluntat, com es cuida, l'energia que té i la seva consciència col·lectiva de grup. És el que es pot anomenar un cohesionador. És un element fonamental en la secció de triatló del Club Natació Catalunya.

Nova conclusió: necessito TEMPS. Com diu: temps per entrenar, temps per descansar entre els entrenaments i temps per disfrutar-los també amb tranquil·litat.

Per això no em surt res... Necessito temps. Però sóc la primera que sempre m'ocupo el temps al mil·límetre, si no és amb coses dels nens és amb coses meves.

Està clar que caldrà prioritzar. Però també incorporar la bici als desplaçaments urbans, que sempre havia fet i que fa uns mesos que ho he deixat de fer. Per fi he aconseguit pujar i baixar la bici per l'ascensor sense desmuntar més d'una roda, i demà agafaré la bici (de ciutat) per anar a nedar a Badalona, a una sortida natatòria solidària per ajudar un nen amb leucèmia.

Serà una nedada entre cracks, campions i campiones de natació... i jo allà, com un ànec de goma en una banyera... Entre dofins. Però dofins amics. I m'hi sento bé. Em fan sentir molt bé.

I tot suma, i demà tindré la tranquil·litat necessària per entrenar, relaxar-me i disfrutar de l'entrenament.

Gràcies amics. Què faríem sense els amics!! (I les amigues, és clar!!)

Rriiiing!!

5:59... ... I sis del matí!! Riiiing!!

Com tantes vegades fa molt de temps, ha tornat a sonar a les 6... i apa! Amunt! Que has quedat! (si no arribo a quedar amb ningú no hi vaig segur)

Peu a terra... Prova superada! Llevada, m'enfundo la roba d'esport amb polar inclòs (ahir feia molt de fred), claus a la mà... i som-hi, cap al carrer, que hi falta gent! 

Baixo les escales caminant, obro la porta del carrer, em poso a trotar... uff, sensacions d'entumiment, però estic viva! I tinc molt de temps per endavant per posar-me en forma. De fet, tota la vida. O sigui que, endavant!

Travesso el carrer de Balmes en vermell... ni un cotxe. D'aquí a 5 minuts he d'estar amb els meus amics, que al cap d'un minut ja els veig que vénen trotant cap a mi.

Quina alegria! Quina il·lusió!

Endavant, Eva, un somriure, ja ets en el camí.

A poc a poc, tornen els objectius

M'he inscrit a dues curses, el Pont de Vilomara i la Jean Bouin.

Per aquest pont hi passarem el dia 4!

No sé si estic preparada, però almenys així intentaré anar a córrer, a veure si així m'hi animo. Aquest estiu he estat fent feina al pis, i no m'hi he posat gens. Ara em queda tornar, organitzar-me, i buscar temps per poder entrenar una miqueta. El primer objectiu, el Pont de Vilomara. I abans d'aquest, entrenar una mica!
O sigui que, endavant!
Gràcies a tots els qui m'animeu dia rere dia. Sabeu qui sou, i sou una gran ajuda per a mi.

El ioga i les dones

Acabo d’arribar de veure una pel·lícula que es projectava amb motiu del Barcelona Yoga Conference, “YogaWoman”.
Era un documental sobre les dones i el ioga, i conjuntament amb altres coses que he estat llegint aquests dies sobre el ioga i l’embaràs, i possibles interessos d’amigues meves, he decidit escriure algunes de les impressions.

Angela Farmer

Es veu que el ioga, tot i que avui el practiquen moltes més dones que homes al nostre país, ha estat sempre una disciplina practicada i liderada per homes. Hi ha hagut poques dones en la història que han estat mestres de ioga, ajustant aquesta disciplina al cos de les dones, als seus interessos, i als seus canvis al llarg de la vida.
Poques dones històricament s’han dedicat a l’ensenyament del ioga, i a través de la pel·lícula es poden veure diferents estils, tants com professores yoginis.
Sobre els canvis en la vida de les dones i el ioga
Les dones notem més que els homes els canvis hormonals.
Per començar, el cicle menstrual fa que cada dia del mes tinguem nivells d’hormones diferents. Els homes són més estables. Segons diuen, la pràctica del ioga fa que, com que no lluitem contra el cos, sinó que treballem amb el cos, notem menys aquests canvis. Ens involucrem més en l’estat del cos, i aprenem a respectar-lo. Algunes ioginis deien que el dia més fort abaixen la seva pràctica, es “mimen” més, sense forçar. Cal saber quan es pot apretar, i quan s’ha d’afluixar.
Hi ha dones que durant els primers dies del cicle no realitzen inversions (postures invertides), però també diuen que hi ha altres dones que sí que les realitzen i es troben bé. D’alguna manera, és com quan deien les nostres àvies que durant el període no et podies banyar, i avui ho trobaríem tan estrany. Abans deien que realitzar postures invertides durant el cicle podia provocar endometriosi. Pel que deia el llibre que estava llegint, de Doug Swenson, no està gens comprovat que sigui així.
D’altra banda, amb la pràctica de la natació sincronitzada, les inversions sí que es realitzen durant els dies del cicle, i no em consta que cap nedadora de sincro hagi patit endometriosi.
Aquí és on jo ja opino: cal escoltar el cos. Si notes que una cosa no et va bé, no la facis. Si notes que sí, endavant. Si és mandra, treu-te-la i fes-ho. Però si malgrat la mandra ho fas i no et trobes bé, és que no et senta bé. I de vegades, per què no, també cal escoltar el cos quan vol / necessita descansar!
L’embaràs i el ioga no estan renyits, al contrari. Diuen que van molt bé les asanes (o postures) d’obertura de cadera, com la papallona, com el mig colom, la postura fàcil (lotus senzill). Totes les postures que fem dempeus en ashtanga es poden fer, i les postures assegudes també, menys les que ens facin posar panxa a terra. Les postures de la “pinsa” (assegudes a terra tocant), conforme vagi avançant l’embaràs veurem que les haurem d’anar modificant per deixar espai al nostre bebè quan vagi creixent. Hi ha dones que no se senten a gust amb les postures de flexió d’esquena (el pont, el colomsencer...) en els mesos més avançats de l’embaràs, i hi ha dones que les postures de cap tampoc no les toleren bé. Aquí és com sempre: escoltar el cos i no forçar. Cal tenir en compte que durant l’embaràs els nostres tendons s’estoven i hem de vigilar de no forçar més del compte. D’altra banda, és un bon moment per fer estiraments a qui no n’hagi fet gaire durant la seva vida, perquè si manté la pràctica del ioga, l’embaràs haurà estat un bon moment per augmentar la seva flexibilitat.
Pel que fa a la menopausa, la pràctica del ioga és beneficiosa també perquè ajuda a regular els nivells hormonals i, per tant, els problemes derivats com els fogots.
El ioga i l’edat. Amb l’edat els tendons s’escurcen i estiren de la musculatura, per això les persones d’edat avançada tendeixen a encorbar-se. La pràctica del ioga ajuda a mantenir-los flexibles i ens ajuda a mantenir-nos dretes i amb l’esquena recta, els braços i les cames flexibles per molts més anys. També ajuda a redensificar els ossos i, per tant, combatre l'osteoporosi.
Ara us passo uns enllaços perquè pugueu veure unes dones fantàstiques que viuen el ioga cada dia.

Seane Corn
https://www.google.es/search?q=seane+corn&hl=es&prmd=imvns&tbm=isch&tbo=u&source=univ&sa=X&ei=W3X4T__4Jobd8APjqMWfBw&ved=0CFIQsAQ&biw=1024&bih=485

Angela Farmer
https://www.google.es/search?q=angela+farmer&hl=es&prmd=imvnso&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=8HT4T7f3KcPZ8AOd0ZSkBw&ved=0CDIQ_AUoAQ&biw=1024&bih=485#hl=es&tbm=isch&sa=1&q=%22angela+farmer%22+yoga&oq=%22angela+farmer%22+yoga&gs_l=img.3...107386.108070.2.108551.5.0.0.5.0.0.0.0..0.0...0.0.RErk0EmfV94&pbx=1&bav=on.2,or.r_gc.r_pw.r_cp.r_qf.,cf.osb&fp=8f2f1672a061f2b0&biw=1024&bih=485

Colleen Saidman-Yee
https://www.google.es/search?q=COLLEEN+SAIDMAN+YEE&hl=es&prmd=imvnso&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=8nX4T4XrEsu48gO5suGyBQ&ved=0CEAQ_AUoAQ&biw=1024&bih=485

Cyndi Lee
https://www.google.es/search?q=cyndi+lee&hl=es&prmd=imvnso&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=IXb4T6L_OMnX8gOnhsmTBw&ved=0CDwQ_AUoAQ&biw=1024&bih=485

Orgullosa, sobretot dels meus fills

Ahir puc dir que va ser un dels millors dies de la meva vida. En un altre aspecte, va ser un dels més durs d'assumir, però la vida és així, te'n dóna una de cal i una de sorra. En aquest cas van ser moltes de bones, i només una de dura.

Vaig anar amb el meu fill gran (13) i la meva filla petita (9) a Vilanova i la Geltrú, on es disputava el campionat de Catalunya i el campionat d'Espanya d'Aigües obertes. Al matí feien el 10.000 metres i el 5.000 infantil. Vam arribar-hi sobre les 11.30 i vam veure arribar els primers homes del 10.000 i també les primeres dones.

Com que la competició era difícil de seguir, els nens es començaven a avorrir. I com que feia molta calor, vam agafar una barca amb pedals i un tobogan, que ens va fer passar-ho molt bé durant una hora sencera. Els nens es van divertir, van col·laborar entre ells, fins i tot una estona es van estirar a descansar... cosa inaudita!

Vam dinar una merescuda paella en el bar que hi havia en el mateix espigó on hi havia l'organització de l'esdeveniment. Una passada. Semblava Eivissa. Airet, sol, ombra, una amanida genial, i la paella boníssima, sobretot per la companyia. Un cop vam acabar de dinar van començar a arribar els amics, i els nens van anar per les roques de l'espigó, veient com un snorkelist agafava un pop (després en van ser 2, pel que diuen ells), esperant que arribés l'hora de començar la travessia. 

Cua llarga esperant les marcacions, però distreta perquè ens vam trobar molts amics i amigues.

Els nens, amb calma, esperant que comencés. Vam guardar les bosses a la zona del CN Vilanova, i ens vam encaminar cap a la zona de sortida. L'Eloi i l'Emma van anar cap a la zona on s'esperaven tots els familiars.

Estona de trobades, comentaris, coneixences, les 3 tongades prèvies d'homes a la sortida es van anar succeint. I a la quarta, quan ens vam encaminar cap a la boia on donaven la sortida, em trobo que a la meva esquerra l'Emma i l'Eloi em seguien, animant-me: Molta sort, mama!! Que vagi molt bé!! Els vaig donar les gràcies, això no té preu.

I finalment, arribo a la boia. Tret de sortida i endavant!! 2 voltes al circuit (un rectangle de 4 boies) de més de 1500 segur, però hi era per a tothom.

Al cap d'uns 200 metres ens vam quedar les que nedàvem més o menys igual, amb el sol de front, preciós, però costava molt de veure la boia. Es va fer llarg aquest tros, però superat! El tram curt aquesta boia i la següent va ser mogudet. Com podien ser totes les onades allà!! En un moment vaig notar la paella, que pujava pel meu coll i em vaig recordar dels amics que deien que havien vomitat en altamar. Però només va ser un momentet, la resta em vaig trobar força bé. Se'm va fer força llarg, i vaig adoptar un ritme molt còmode (potser massa), que vaig alterar en el moment que una de les nedadores que m'anava trobant tota l'estona em va agafar el peu, i llavors vaig decidir que a falta d'uns 500 metres ja era el moment d'apretar. I sí, llavors sí que vaig tenir la sensació d'apretar una mica més, que va durar fins al final. Hi havia una plataforma en el mar on hi havia jutges, i un cartell que deia "META". Cap allà que hi vam anar... Toco la "meta" amb la mà... passo per sota de la plataforma... i em trobo els meus fills esperant-me i felicitant-me. AIXÒ NO TÉ PREU!! Portaven 20 minuts esperant-me a l'arribada, per si de cas arribava abans...

Després vam tornar al "lounge", ens hi vam estirar, els nens també, escoltant música... era una tarda maquíssima. Vam veure com el sol anava baixant per sobre del mar, davant dels nostres ulls, per sobre del massís de entre Vilanova i Cubelles.

El lliurament de premis, fantàstic. Molts amics i totes les amigues amb premi.

Fins i tot hi va haver un podi on tots tres nois eren amics i cracks.Vaig fer bronze en la categoria, però un or al cor.

La part trista de fet no és tan trista. Simplement una lliçó. No podia esperar que tota la vida les coses estiguessin aturades, esperant un senyal. La gent continua la seva vida, i de fet no puc més que alegrar-me'n.

Ara no sé quina és la següent parada esportiva abans de la Baixada del Renaixement... doncs a crear-la!!

Missatges contradictoris

Avui, com cada dia, he rebut un newsletter d'una revista francesa per a dones (ho faig per tenir-me al dia de francès, si no les llengües es rovellen). Sobre el tema de les franceses i l'alimentació no sóc la persona més adient per parlar, però sigui com sigui, el titular d'avui deia:

"7 recettes ultra gourmandes au Nutella ® / Le grand jeu de la minceur : 5 000 euros de cadeaux à gagner"
(7 receptes ultra llamineres amb Nutella / El gran joc de l'aprimament: 5.000 euros en premis)
I aquestes fotos, una al costat de l'altra:

Sé que es tracta de dos temes diferents, però... han d'estar realment un al costat de l'altre? Un s'aprima menjant cremes de xocolata? No volen que ningú guanyi el premi? Realment cal un premi per aprimar-se? Realment cal que les franceses (en general) s'aprimin? És bo aprimar-se per aprimar-se? Cal un concurs? Es pot donar un pemi perquè la gent s'aprimi? Ja es veu que no és per salut, sinó que és per estètica... Cal incentivar aquestes pràctiques, i al costat posar receptes amb Nutella?
Quins missatges reben les persones? 

Es tracta d'una dieta saludable? Potencia la pràctica de l'activitat física? De menjar sa? O simplement atiborrar-se de nutella i després passar gana per intentar guanyar el concurs?

Benvinguda llum!

Una altra prova superada, bé, de fet dues proves superades aquest cap de setmana!
Aquest any per diverses raons no he pogut fer allò que hagués desitjar, que era nedar força i entrenar-me per al 5.000 final del triatló. No és prou tard per intentar-ho, i allà hi som.
Per això em vaig passar a la competició de marxa atlètica a la lliga de clubs de l'Universitari, cosa que he superat amb escreix, amb 2 proves de 5.000 metres marxa sense ser desqualificada. Realment trobo que és una prova difícil, que cal molta tècnica, i que si ho fas bé és un exercici cardiovascular de primer ordre. Ahir, doncs, segon 5.000 metres marxa de la lliga de clubs al sac!
I abans d'ahir, campionat de Catalunya màsters amb els companys i companyes del CN Vilanova, i molts d'altres amics de diferents clubs. 400 metres lliures al sac! I després 2 proves més: 50 metres lliures, amb marca personal (sé que no és una gran marca, però he millorat), i relleu divertidíssim amb les companyes del Vilanova, aprenc de totes elles a cada segon. Ah, i per més inri, encara vaig tornar a fer marca personal! 2 segons menys!! Ah, i amb xurra total: bronze en els 400 lliures! :-)
Ara, a continuar! Benvinguda primavera, caloreta, i sobretot, benvinguda llum!

I la vida continua... a tota marxa!!

Fa un bon temps que no hi poso res al bloc. Primer va ser per falta d'ànims i perquè el programa de marató es va veure estroncat per la inflamació al psoes ilíac.
Com diuen, quan una cosa es gira, cal veure quina altra se t'obre. Com que havia de fer molts estiraments vaig decidir que era hora de tornar al ioga. I com que l'Ashtanga és una tipus de ioga que m'encanta, doncs cap allà que m'hi vaig tirar de ple.
Resultat: més energia, una mica més de flexibilitat... i més alegria.

I com que d'això es tracta, ahir em vaig veure animada per ficar-me amb les "Bèsties pardes del mar" a fer Badalona - Montcada - Badalona. Bé, en realitat una part d'això. La travessia real és més de 5.000 m, però jo em vaig conformar amb fer 1h, que crec que aproximadament hauré fet 3.000 (i si non è vero, è ben trovato).
M'encanten les sortides al mar. I com deia el Jaume, estàs tan "anestesiat" amb l'aigua freda (tot i que portis neoprè), que no et fa mal res... i avui em noto l'espatlla dreta més de l'habitual, però tot fantàsticament bé!
Endavant les atxes, que amb 3 kg menys, la cosa pinta bé de cara a les tris de l'estiu!!

El podòleg

Avui finalment ha arribat el dia. Avui tinc hora al podòleg. Porto més de dues setmanes sense córrer pràcticament. A veure què em diu. Espero que sigui una petita correcció de les plantilles i prou... a veure!!

I 17 km pujant al Castell

Avui, poques ganes, però pensant: no passa res, comences i després ja veuràs què passa. Així que m'he calçat les sabatilles, per cert, he de fer-ne una foto per veure l'evolució des de la foto de l'estrena... :-)

Un cop m'he calçat les sabatilles, cap al Castell!
Passeig Colom, Miramar, Pujada al Mirador de l'Alcalde, i Castell. La pujada ha estat forta, i pujava a ritmes de més de 8 minuts el km. Però un cop allà, molt millors les sensacions i la veritat és que és un goig entrenar allà a dalt. Una mica massa tard hi he anat, perquè les ombres ja eren ben fredes. He fet 4 voltes al circuit de 1.300m allà dalt, escoltant Queen, especialment m'ha motivat la cançó Breakthru
Una passada!
Finalment, kms fets AL SAC I BEN LLIGATS, i un parell de fotografies fetes, per poder compartir.
Bona tarda!

Avui, tornem a la realitat,a 14 km més al sac!

Molts dies, massa per a l'entrenament de la marató, tres, he hagut de parar, per raons familiars. Però ara tornem-hi. Si plego voldrà dir que abandono, i no m'agrada abandonar.
Pensava que seria més dur i ja he sortit a “trot cotxineru”, però un cop he arribat al fòrum, no em trobava tan malament, i he agafat més o menys mitjanes de 5.30, moltes parts les veia a 5.15. M’ha sortit, comptant semàfors i tot, 6.25, 5.46, 5.48, 5.40, 5.37, 5.48, 5.49, 5.30, 5.34, 5.29, 5.26, 5.26, 5.31, 5.38 (últim km de pujada).

Dia boníssim. Sol. Molt de vent i molts surfistes a la platja. La cinta del cabell m’ha permès escoltar prou bé la música fent que el vent afectés poc als auriculars. Avui m'han acompanyat el Greatest Hits III i Greatest Hits II de Queen. No tot era cantat per Freddy Mercury, hi havia moltes versions de diversos artistes que van fer en homenatge al cantant desaparegut. La seva música em dóna (des de fa molts anys) molta energia per a córrer.
Avui, corrent, he decidit parlar amb algú de corredors.cat a veure si podem muntar una biblioteca, perquè tinc moltíssims llibres de córrer que voldria compartir amb companys i companyes correcats. A veure si en parlo amb en meep!
Fins aviat!

I anem sumant!

Avui, entre mandra i poques ganes, no ha sortit tan malament! He plegat a les 2 de treballar, i a l'hora de dinar... TACATRÀS! 16.440m al sac!!

He començat sense gaires ganes, però després en veure que no anava tan malament, he passat per l'Hotel Vela i he arribat al Fòrum, he begut aigua de les fonts (sort de les fonts!), i tornada passant pel CNAB de nou... una bona tirada! Ara, de debò, em sento molt bé! El millor, la sensació de "deures fets" que ahir no vaig poder tenir.
I seguim!!

Una aturadeta en el camí...

Dilluns vaig tornar a la feina. La veritat és que s'està tan bé de vacances... Com cada dilluns, vaig recollir els nens del cole i els vaig portar a atletisme, i allà vaig intentar fer els 15 o 17 que tocaven. Se'm feia pesat, però de seguida vaig trobar companys "de viatge", amb els quals vaig fer alguns kms, i així se'm va passar volant fins al moment de fer els 13.300 que vaig acabar fent segons el meu rellotge. Els nens em reclamaven. S'havia acabat el seu entrenament, i els havia de portar a casa del pare, aquell dilluns havia d'anar així...

Sigui com sigui, feina gairebé feta, em poso un notable.
I ahir, feina amb tarda inclosa. Lenta treballant, i a l'hora d'anar a córrer em vaig sentir sense forces per encarar un entrenament, i em vaig quedar a dinar en mitja hora a la feina pensant que podria entrenar a la tarda. Res. Ni a la tarda ni al vespre. Vaig decidir no sentir-me culpable, de fet cada setmana em toca descansar 2 dies, i un d'ells podia ser ahir dimarts. O sigui, que avui tornarem a la càrrega, espero que amb més energia. I, si més no, hauré sortit.
Una aturadeta en el camí per remprendre la marxa!

Dia especial a Sitges!

Avui, el dia d'avui, era tot un repte.
Hi havia l'aquatló de Sitges (200m nedant i 1 km corrent), i tocaven 22 km d'entrenament per a la marató. No sabia si ho podria fer tot.
De fet, a primera hora del matí (malament!) he hagut de preparar les bosses per anar a l'aquatló, l'entrenament, i per dormir a Sitges.
Massa cosa per deixar-ho tot per a última hora.

Havia de portar dos parells de sabatilles de córrer perquè l'experiència em diu que després de l'aquatló les sabatilles queden molles per dos o tres dies. Més tota la roba de natació i doble de córrer.Més la roba de vestir, cremes, solars, gorra, ulleres, cinta per al cabell, goma per fer-me la cua, música (important per fer els 22 km), vaselina... M'ha agafat una atabalamenta molt gran i he perdut moltíssim temps. Ai, si ho hagués fet ahir!
Total, que gràcies a tot el suport que he tingut he arribat quan faltava un minut per a la sortida!
Nerviosíssima, tret de sortida, i a l'aigua. No m'he vist capaç de tirar-m'hi de cap, no m'havia ni remullat prèviament, m'hi he tirat de peu, però totes han marxat. Però encara gràcies que he pogut sortir!
I la cursaa peu, remuntant molt, però no he passat a cap noia. M'ha servit d'electro-xoc per com havia començat el matí, i activar-me de cop. Quan ha acabat l'aquatló, començava el veritable repte del dia: els 22 km. He sortit corrent des del port d'Aiguadolç mateix, la singladura dels 22 km. Un dia espectacular. Quan portava uns 11 km he descobert una font en un parc, i he sigut en aquells moments la dona més feliç del món. Portava un gel per prendre en el km 12, i així me l'he pres amb aigua d'aquella font, que he aprofitat per tornar-hi a beure en el km 18. He estat força regular durant tot l'entrenament, tot i que sí, se m'ha fet llarg. Però ha anat tan bé, les sensacions tan bones, que m'emporto un bon regust de Sitges, que ve a donar-hi la volta a les sensacions que vaig tenir l'any passat a la mitja marató d'aquesta ciutat tan bonica.
Després, a dinar, migdiadeta i passeig a la tarda, amb posta de sol inclosa i una lluna resplendent. Un dia fantàstic.