Entrenar? Temps!!

Tinc aquest blog molt abandonat, i és que he tingut l'esport molt abandonat, i m'he adonat sobretot quan he fet la triatló per equips del Prat, fa dues setmanes. 

No em tocava d'anar-hi. Però les casualitats de la vida van fer que estigués en el lloc adequat en el moment adequat. I amb dues noies joves i molt en forma em vaig trobar a la sortida de la natació, acompanyant-les, de fet elles a mi, en aquesta nova singladura.

La forma a l'aigua deixava molt que desitar. Però què vols! Sense entrenar GENS no es pot fer res... Domingo Catalán deia que "Aquí no hay más hostias que las blancas y redondas", que volia dir que quan s'entrena, les marques surten. I, en el meu cas, quan no s'entrena, no surt res. Encara prou paciència que van tenir la Kaisha i la Clara d'esperar-me en tots tres trams.

Conclusió: cal entrenar més.

I la setmana següent tenia els 400 metres lliures al campionat de Catalunya de màsters. Havia passat una setmana, però el meu estat de forma no havia millorat gens ni mica, per molt que m'hagi esforçat a anar algun dia a la piscina i a córrer algun altre dia, mitja hora com a molt.

Total: en el 400, surto sense forçar, però al cap de 100 metres ja m'arrossego fins als 400. 

Torno a arribar a la conclusió que cal entrenar més.

Però l'Andreu em va dir: "No es que necessitis entrenar, el que necessites és el temps per fer-ho, el temps per descansar d'ells i la tranquil·litat per disfrutar-los." I té tota la raó. L'Andreu és un triatleta experimentat del CnCatalunya, a qui admiro profundament per la seva força de voluntat, com es cuida, l'energia que té i la seva consciència col·lectiva de grup. És el que es pot anomenar un cohesionador. És un element fonamental en la secció de triatló del Club Natació Catalunya.

Nova conclusió: necessito TEMPS. Com diu: temps per entrenar, temps per descansar entre els entrenaments i temps per disfrutar-los també amb tranquil·litat.

Per això no em surt res... Necessito temps. Però sóc la primera que sempre m'ocupo el temps al mil·límetre, si no és amb coses dels nens és amb coses meves.

Està clar que caldrà prioritzar. Però també incorporar la bici als desplaçaments urbans, que sempre havia fet i que fa uns mesos que ho he deixat de fer. Per fi he aconseguit pujar i baixar la bici per l'ascensor sense desmuntar més d'una roda, i demà agafaré la bici (de ciutat) per anar a nedar a Badalona, a una sortida natatòria solidària per ajudar un nen amb leucèmia.

Serà una nedada entre cracks, campions i campiones de natació... i jo allà, com un ànec de goma en una banyera... Entre dofins. Però dofins amics. I m'hi sento bé. Em fan sentir molt bé.

I tot suma, i demà tindré la tranquil·litat necessària per entrenar, relaxar-me i disfrutar de l'entrenament.

Gràcies amics. Què faríem sense els amics!! (I les amigues, és clar!!)